Barcelonauta 2.0 - Els altres Barcelonautes

Caligrafia urbana pescada a la Rambla del Poblenou i publicada per Caligrafías urbanas

Un dels llibres que recordo de menut és el Barcelonauta d'en Pep Albanell. De fet, sempre m'he sentit reflectit en el pobre Quim i les seves peripècies en intentar fugir d’una Barcelona que l’atrapa com un Teseu qualsevol al Laberint del Minotaure. Un laberint que, un cop atrapat, es tanca i es tanca i no deixa que cap Ariadna estengui el seu fil.

Però, anem a pams i comencem per definir que és un barcelonauta. Barcelonauta és el mot que es va inventar en Pep Albanell per a referir-se a aquella persona de poble que no s'ha adaptat mai a la ciutat de Barcelona.

Hores d'ara desconec el destí d’aquest escrit. De fet, pot acabar esdevenint el guió d’una pel·lícula, una novel·la, un drama, un assaig sociològic, una ... L’escriptura automàtica ja té aquestes coses. Un comença i no sap on anirà a parar. Oi més quan un inicia l’escrit amb la GRAN CONFESSIÓ:

Jo, com en Pep Albanell i en Quim, sóc un barcelonauta.

Apa! Ja és dit.

Sé que ara n'hi ha que es miren la definició de Barcelonauta i pensen que faig trampa. Són els que saben que vaig néixer en aquesta ciutat i es queden amb aquesta dada com a argument definitiu per a desarticular l'afirmació de "persona de poble" que conté el concepte albanellístic. Són els mateixos que, mancats de cultura, se'n deuen enriure d’un Josep Pla que titula Un senyor de Barcelona a la vida, miracles i pensaments d’en Ramon Puget, nat a Manlleu, comarca d’Osona. Però deixem-los en la ignorància i avancem en l’escrit, tot dient que, en el meu cas, no sóc un barcelonauta clàssic, no sóc ben bé una “persona de poble”, que també. Jo sóc una altra mena de Barcelonauta. Un tipus de Barcelonauta que, per anar a la moda, en podríem dir Barcelonauta 2.0 ó Barcelonauta Digital, Social o en Xarxa. I, deixant l’esgrima dialèctica a banda, m’explicaré per aclarir-ho.

Se suposa que vaig néixer a Barcelona, i així seria si atenem a la Clínica on vaig captar el món per primera vegada - la sempre llustrosa Quirón que va guanyant anys a mesura que deixa edificis abandonats per la ciutat comtal -. Però de fet, jo vaig néixer allà on Barcelona perd el seu nom i, per més inri, els barris no s’hi apropen. I aprofito per agrair a en Paco Candel, l’origen de la primera part d’aquesta sentència. Per això, em vaig haver de construir, com molts, la meva Barcelona particular, una ciutat a mida de les meves possibilitats. No recordo qui va dir allò que no hi ha una sola ciutat, sinó tantes ciutats com persones hi viuen. Crec que fou en Carles Soldevila, però, com he tornat el llibre a la Biblioteca i no em vaig anotar la referència, se’m fa difícil d’encertar.

En qualsevol cas, com més va, més convençut n'estic que hi ha tantes ciutats com habitants hi viuen i que cadascú té la seva Barcelona particular. En el meu cas, la cosa pren volada èpica, perquè he construït tantes Barcelones com m'ha estat necessari per adaptar-me a l'asfalt quadriculat, a la esbojarrada graella cerdànic que mira el mar i que constitueix aquesta ciutat dels prodigis que, mal que ho diguin, no ha canviat gaire d’aquella ciutat que va retratat n’Eduardo Mendoza, gran novel·lista i millor persona, tot i que no el conec personalment per a fer-ne aquesta afirmació.

Barcelona, aquesta Barcelona real, sempre s’ha acabat pixant damunt les ferides que les meves Barcelones construïdes no podien aturar. Unes ferides que són comunes als de la meva mena i condició, als nascuts allà on Barcelona perd el seu nom i s’hi encabeixen els altres catalans, els del Candel i els que no han trobat encara la veu que parli de les seves realitats.

Per això, per la feridora, aposentada i bacona Barcelona que oblida, encara avui, als veïns dels seus barris més populars fins que s’estossinen i tots hi corren. Quan jo era un infant això ja passava i, les carícies de Taradell i l'ADN osonenc, van poder més que aquesta ciutat caragirada que em donava clatellots a cada cantonada.

Tan bon punt, se'm va obrir una escletxa, vaig pujar al cadafal sense pensar-ho. Vaig lligar-me la gruixuda maroma del deute amb uns vampirs d’aquests que cada cop volen més líquid i, hipotecat fins a les celles, em creia feliç amb el meu nou mas de poble. Barcelona, la bruixa, em va agafar per on més cou, per la feina, per la mamella d’uns diners que la Plana no em va saber donar.

Van ser anys de felicitat, llevant-me a les fosques per agafar el tren a ciutat. Matinades de cantina, cafè i llibre, vespres de soledat. Tardes trescant com bestiola alegre pels corriols del meu veïnat i caps de setmana envolat pel Pirineu enlairat. A Taradell em vaig fer una vida: una vida lligat a tantes entitats com em plaïa per a fer poble, per a fer vila, per a tornar a Taradell, tot allò que m’havia donat. Era una vida tranquil·la, regalada, la que sempre m'havia imaginat. Però, eus ací que la vella Barcelona encara no havia fet la seva darrera jugada: la jugada fatal.

Aquella mala jugada que em va fet mudar Taradell per Barcelona, la muntanya pel meu Amor i la lletra per un Plançó que, tots tres plegats, m'han lligat de nou en aquesta possessiva ciutat de la qual intento escatir-ne el misteri. Escatir-lo abans no em consumeixi i em deixi difunt i baldat. Ara sé que, com molts d'altres, Barcelona, l'encisera Barcelona de Joan Maragall, m'ha apressat per tota l'eternitat. M’hi ha apressat i, gràcies a l’Amor i els seus derivats, m’hi té com un fidel aliat, un aliat que, mancat de fugida, ha decidit capbussar-se en Barcelona, capbussar-s’hi fins al moll de l’os, fins al nucli, fins al cor, fins al misteri que fa de Barcelona una ciutat sense fugida possible, una ciutat que, com a tots els barcelonautes, ens acaba captivant. Per això, el Somni delsBruts, els altres barcelonautes, s'enfonsa en el cor de la bèstia. S’hi enfonsa, tot cercant l’úter d'una femenina Barcelona que els polits burgesos tenen capturada amb els seus fils de modernitat, una Barcelona que tenia una Xona darrera Montjuïc i que han volgut transvestir amb la Cigala d’en Nouvel. Una Barcelona que, com deia en Joan Maragall:

Tal com ets, tal et vull, ciutat maleïda:

és com un mal, donat, de tu s'exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre
Barcelona! i amb els teus pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!

Qui és en Plácido Moreno?

Pots veure'n la versió oficial a República Twitt. 

#OWS I ara què? - una visió dels Indignats d'Espanya

Apunt del bloc de l'AdBusters Magazine, signat per Carlos Delclòs i Raimundo Viejo i publicat el dimecres 18 de gener de 2012.

Traducció de Translator Brigades

La partida és en marxa, però... quina és la jugada?

En el seu famós discurs a Ocupar Wall Street, Slavoj Žižek fa, als presents (i als usuaris d'arreu del món a través d'Internet), una advertència important en forma de consell amistós. "No ens enamorem de nosaltres mateixos. Estem tenint una gran experiència aquí. Però recordeu, que les festes s'acaben. El que importa és el dia després: Quan tornem a la vida normal, hi haurà algun canvi?" Pels indignats del moviment 15-M a Espanya, els resultats de les eleccions generals del 20 de novembre van marcar l'inici del metafòric dia després.

Que el Partit Popular, de dretes, obtingués la majoria absoluta del govern, amb només un lleu augment de vots a causa de l'espectacular desintegració del suport popular al Partit Socialista, no va ser cap sorpresa per a ningú, i encara menys pels indignats.El què pot haver sorprès a algunes persones, però, és la relativa baixa intensitat de les mobilitzacions des que la dreta és al poder i encara més des de l'anunci que anaven a posar en pràctica les mateixes polítiques neoliberals de violenta austeritat imposades pels règims tecnocràtics de Grècia i Itàlia. Com Amador Fernández-Savater va dir fa poc, la pregunta que es fa molta gent és, "on són totes aquestes persones que van ocupar les places i les assemblees de barri durant la primavera? S'han desencantat del moviment? Són incapaços de fer compromisos duradors? Estan resignats a la seva sort?"

Fernández-Savater no ho creu així: "Sense cap estudi a la mà ni la possibilitat de generalitzar, baso la meva anàlisi en la gent que conec personalment i en la manera com ho veig pels resultats en mi mateix. Crec que, en general, la gent ha seguit amb les seves vides ... Però dir que han seguit amb les seves vides no és una expressió gaire encertada. Un cop s'ha passat per la plaça, no se'n surt, la vida ja no és la mateixa. Car es torna una nova vida: Tocada, creuada, afectada pel 15-M" I afegeix que el 15-M no és una organització social, sinó "un nou clima social". Però, com s'organitza un clima social? Quines noves possibilitats d'autogestió, de desobediència civil, de cooperació i de mobilització massiva s'han generat, i què queda per fer?

Amb el temps, l'onada de mobilitzacions que primer va colpejar les costes de la Mediterrània per estendre's arreu al llarg de 2011 ha superat la seva fase inicial. Aquesta fase ha aconseguit substituir el discurs dominant pel nostre. Ara sabem que el problema no és una falla tècnica misteriosa que s'anomena crisi, sinó els delictes intencionals d'una cleptocracia. Aquesta distinció és crucial: mentre el primer suggereix un dilema de gestió que s'oposa als enfocaments d'esquerra i de dretai, el segon traça una línia entre l'1% de la població que abusa del poder per tal de robar a la gent, i aquells que es neguen a consentir-ho i opten per la resistència en nom del 99% de la població que no s'ha apuntat a l'orgia especuladora.

Arribats en aquest punt, la pregunta òbvia és: "I ara què?" Per descomptat que hem de seguir protestant junts, sobretot si optem per fer-ho, de forma intermitent i massiva, a favor d'una crítica general del sistema des de causes particulars. I en l'escala més petita, les lluites concretes han de seguir prenent els carrers de les ciutats. No obstant això, és de fonamental importància que aquestes lluites no estiguin massa desconnectades les unes de les altres. Aquests processos serveixen per mantenir les preguntes que mantenen viu el moviment i que s'adapten a les situacions sempre canviants en què operen. Però això no dilueix la qüestió de les alternatives que podem oferir.

La conquesta del poder polític, particularment en les democràcies liberals, no és la tasca més important del canvi social. El canvi polític tendeix a ocórrer quan els canvis socials s'han consolidat. Per tant, si el que volem és canviar les relacions socials existents i llimar les desigualtats, no té gaire sentit donar prioritat a un canvi de poder polític amb l'esperança que el canvi social s'instal·larà des de dalt. En canvi, el primer desafiament, com va assenylar John Holloway, és "canviar el món sense prendre el poder", per construir i enfortir les institucions alternatives dels béns comuns.

Per descomptat, en parlar d'institucions no ens estem referint a les institucions polítiques - parlaments,  executius i similars -. Tampoc ens referim a les que poden estar entre el poder i el moviment, com són els partits polítics, els sindicats o d'altres organitzacions similars. Ens estem referint a les institucions que serveixen de base per al moviment i que es defineixen per la seva pròpia autonomia: centres socials, col·lectius d'activistes, mitjans de comunicació alternatius, cooperatives de crèdit i cooperatives de treball i consum en general. Institucions com aquestes constitueixen, ni més ni menys que els espais materials on podem articular els valors, les pràctiques socials i els estils de vida sobre els que es fonamenta el canvi de clima social que s'està produïnt hores d'ara a tot el món.

En molts llocs, aquestes institucions alternatives ja estan en construcció. A Catalunya, la Cooperativa Integral Catalana, que serveix per integrar el treball i el consum de diferents cooperatives del país a través d'espais compartits - educació, botigues, serveis legals, i reunions -, ja compta amb 850 membres, milers d'usuaris i ha inspirat a més "cooperatives integrals" de l'Estat Espanya. Mentrestant, als Estats Units, 130 milions de nord-americans són propietaris de cooperatives de treball, consum i crèdit i 13 milions de nord-americans s'han convertit en treballadors-propietaris de més de 11.000 societats laborals, 6 milions més que els afiliats en sindicats del sector privat. En les properes setmanes i mesos, esperem explorar algunes d'aquestes institucions alternatives i les possibilitats que s'obren per al 99%.

A Empire, els teòrics polítics Michael Hardt i Antonio Negri examinen la forma en què un Imperi cleptocratic controla a les persones a través del que Michel Foucault va anomenar biopoder: "una situació en la que el que està directament en joc en el poder és la producció i reproducció de la vida mateixa". En molts sentits, aquesta és la força que, les nostres experiències als carrers, les places i les assemblees, informa la nostra vida quotidiana i les nostres decisions a llarg termini. Els moments espectaculars que compartim són una font estimulant, fonamental de l'energia per al moviment global. També són adob per als mitjans de comunicació sensacionalistes, que devoren els esdeveniments per convertir-los en supèrflus i pornogràfics titulars. Però la revolució no està sent televisada, precisament perquè el que està succeint ho fa dins de nosaltres mateixos i entre nosaltres. Ens estem movent molt lentament pels seu ràdars mediàtics, perquè anem més lluny, amb molta més amplitud i amb manifesta profunditat. I, si juguem bé les nostres cartes, controlarem el nostre temps, el nostre treball i les nostres vides abans no se n'adonin.

Traducció de la Revista TIME - EL PERSONATGE DE L’ANY 2011: El manifestant

Reportatge de Kurt Andersen el dimecres, 14 de desembre de 2011 a la Revista TIME en traducció de l'autor d'aquest bloc.


En un temps on els principals esdeveniments eren estrictament narrats pels professionals a través del paper imprès o transmesos per l'aire des d’uns pocs cap a les masses, els manifestants van esdevenir els principals responsables de la història. Foren aquell temps on les multituds ciutadans van sortir als carrers sense armes per a declarar-se en contra de..., arran de la  definició mateixa de les notícies - vives, importants, sovint conseqüents -. En la dècada de 1960, als Estats Units van marxar pels drets civils i contra la guerra del Vietnam; als anys 70, es van aixecar contra els règims de l'Iran i Portugal; als anys 80, es van pronunciar en contra de les armes nuclears als EUA i a Europa, contra l'ocupació israeliana de Cisjordània i Gaza, contra la tirania comunista a la plaça de Tiananmen i Ea l’uropa de l'Est. La protesta va ser la continuació natural de la política per altres mitjans.

I llavors va arribar la fi de la història, tal i com va dir l'influent Francis Fukuyama en el seu assaig del 1989 on declarava que la humanitat havia arribat al "punt final ... de l'evolució ideològica" en un món on havia triomfat el "liberalisme occidental". Les dues dècades van ser testimoni del major augment del nivell de vida que el món hagi conegut mai. El crèdit era fàcil, la complaença i l'apatia eren abundants, i les protestes al carrer semblaven inútils actes secundaris i emocionals - obsolets, pintorescos, l'equivalent de la cavalleria en les guerres de mitjans del segle XX. Les escadusseres i grans manifestacions al món ric semblaven ineficaces i irrellevants. (Només cal recordar la batalla de Seattle al 1999).

Certament, hi va haver algunes excepcions, com les protestes que, juntament amb les sancions, van ajudar a posar fi a l'apartheid sud-africà al 1994. Però per als joves, les crítiques radicals i les protestes contra el sistema van quedar recloses en la fantasia de la cultura pop: "Fight the Power" era una cançó d’un disc de platí, Rage Against the Machine va ser una banda de platí, i l'estimada lluita rebel contra els opressors globals que tot ho abasta era només un munt de personatges de The Matrix. (Veure fotos de manifestants d’arreu del món.)

"Les massives i eficaces protesta al carrer" eren un oxímoron global fins que - de sobte, sorprenentment – es van convertir, ara fa exactament un any, en la tropa que definia el nostre temps. I el manifestant va esdevenir novament un fabricant de la història.

Preludi de la Revolució
Es va iniciar a Tunísia, on el creixent poder i l’alt nivell de vida del dictador, va creuar la línia del desvergonyiment, i la desmesurada resposta del govern contra un ciutadà del carrer - un venedor ambulant de 26 anys anomenat Mohamed Bouazizi - es va convertir en l’espurna. Bouazizi va viure a la ciutat de Sidi Bouzid, 125 quilòmetres al sud de Tunísia. Un divendres al matí d’ara fa gairebé un any, va posar la seva paradeta de venda de productes al carrer. La policia havia anat emprenyant Bouazizi contínuament durant anys, segons la seva família, multant-lo i fent-lo passar per l'adreçador burocràtic. El 17 de desembre de 2010, un policia va tornar a tocar-li els pebrots, li va confiscar la paradeta i, pel què sembla, li va fumar una plantofada. Bouazizi es va dirigir directament a la seu del govern provincial per a queixar-se, però no va obtenir cap resposta. A la porta mateixa de l’edifici, es va sucar en dissolvent de pintura i va encendre un llumí. (Veure fotos de Sidi Bouzid).

"El meu fill es va calar foc per dignitat", em va dir Mannoubia Bouazizi, la seva mare, quan la vaig anar a visitar.

"A Tunísia", va afegir la seva filla Basma de 16 anys, "la dignitat és més important que el pa."

A Egipte, les incitacions van ser les absurdament fraudulentes eleccions estatals de 2010 i, com a Tunísia, un habitual, però imperdonable acte de brutalitat per part d'agents de seguretat, va encendre el foc final. Als EUA, l’acumulació de tres crisis consecutives – la de l’estancament de l'economia, la de la imprudència financera sistèmica, i la del deute públic gegantí - juntament amb contínues revelacions de fraus bancaris, noves lleis estatals il•legalitzant demandes sindicals al sector públic i la negativa del Congrés a considerar una baixada d’impostos, fins i tot lleugerament superiors a els ingressos – va donar peu a Ocupar Wall Street i als seus milions de seguidors. A Rússia, l’esclat va ser provocat per la constatació que uns altres sis (o dotze)  anys de Vladimir Putin al capdavant del país no podien conduir a una major prosperitat ni a cap mena de normalitat democràtica.

A Sidi Bouzid i a Tunísia, a Alexandria i El Caire; en totes les ciutats i pobles àrabs a través dels 6.000 quilòmetres que van del Golf Pèrsic fins a l'oceà Atlàntic; a Madrid, Atenes, Londres i Tel Aviv; a Mèxic,l'Índia i Xile, on els ciutadans s’han mobilitzat contra el crim i la corrupció; a Nova York i Moscou, i a dotzenes d'altres ciutats dels EUA i Rússia, l'odi i la ira contra els governs i els seus socis s’ha fet incontenible i es retroalimenta contínuament.

Les raons són tan diferents com diferents són els llocs de la protesta. A Amèrica del Nord i a la major part d'Europa, no hi ha dictadors, i els dissidents no són torturats. Qualsevol dia que els tunisians, els egipcis o els sirians ocupen carrers i places, saben que alguns d'ells podrien ser colpejats o rebre algun tret, no només d’esprai de pebre o acabar emmanillats. Els manifestants a l'Orient Mitjà i l’Àfrica del Nord estan literalment morint per aconseguir uns sistemes polítics que s'assemblin als que semblen intolerablement antidemocràtics pels manifestants de Madrid, Atenes, Londres o Nova York. "Crec que en altres parts del món", ens diu Frank Castro, un obrer de 53 anys que condueix una mescladora de ciment per guanyar-se la vida i que va ajudar a ocupar Oakland, Califòrnia, "tenen més collons que nosaltres".

A Egipte i Tunísia, vaig parlar amb revolucionaris que són MBAs, metges i directors de cinema, però també filles d'un selector provincial d'oliva o la superfanàtica dels ordinadors i filla d’un membre de la Germandat Musulmana. El moviment d’Ocupació als EUA el van engegar un parell d'editors d’una revista - un canadenc de 69 anys d'edat i un afroamericà de 29 - i una antropòloga de 50 anys d'edat, però els pilots d'avió, les àvies, els empleats dels comerços i els rentavaixelles s’han apuntat a la multitud.

És sorprenent tot el que comparteix l’avantguarda d’aquestes protestes. Arreu dominen els joves educats i de classe mitjana. Gairebé totes les protestes d'aquest any van començar amb qüestions particulars, , sense cap mena de ganes de transcendir cap als partits polítics o els pesos pesants de l'oposició. Arreu del món, els manifestants del 2011 comparteixen la creença que els seus sistemes polítics i les seves economies han crescut disfuncionalment i mitjançant la corrupció -  denuncien la farsa democràtica que manipula la política i l’economia per afavorir als rics i als poderosos i demanen un canvi significatiu -. Tenen un gran fervor democràtic amb d minúscula. Dues dècades després del fracàs final i l'abandonament del comunisme, creuen que estem vivint el fracàs del seu tossut company, el sobredimensionat hipercapitalisme, i planten l’arbre d’una tercera viva, d’un nou contracte social.

Durant els anys de la bombolla, potser hi havia prou diners circulant com per mantenir la felicitat de la gent amb el sistema, però la crisi financera sense fi i l'estancament econòmic els han fan sentir com ximples. I, finalment, aquest any, en lloc de fotre’s els auriculars amb la música a tot drap, fugir vers un estat d’apatia induïda per Internet i cedir a la desesperança, han utilitzat Internet per trobar-se i sortir als carrers a la recerca d'igualtat i, en el món àrab, també de llibertat . (Veure trajecte d'un fotògraf a través dels aixecaments en set països.)

Arreu del món reben les crítiques dels intel•lectuals de la vella escola que els acusen de manca de consistència ideològica, una crítica que els manifestants veuen com una característica més de la seva protesta que no pas com un error. Miral Brinjy, un blocaire i productor d’informatius de televisió de 27 anys d'edat que es va criar a l'Aràbia Saudita i va arribar a la plaça Tahrir el primer dia de protestes, avui ja fa 11 mesos, no presumeix de tenir una idea precisa de quin ha de ser el nou govern egipci ni de la societat que s’imagina perquè, com em va dir a El Caire ara fa un mes, "jo sé el que no vull."

A cada lloc, el descontentament que s'havia estat gestant durant anys va esclatar de cop. Hi havia presagis. Als EUA, la campanya d'Obama va suposar una càrrega d’adrenalina pels joves que s’hi van implicar. Una càrrega que va topar amb l’ensorrament de Wall Street i amb la fervent resposta d’enutjada i sorprenentment reeixida protesta del Tea Party, que ha sobreviscut a l’esperança de vida útil que li donaven els mitjans. El 2009, després que el règim de Teheran negués els resultats electorals que afavorien als opositors al règim, milions d'iranians, especialment joves, van protestar durant setmanes. Els mitjans de comunicació socials van ser les principals eines tàctiques en tots tres casos. Però en aquell moment no semblava pas el preludi d’un nou canvi de velocitat en la història. (Vegeu TIME 2008 Persona de l'Any: Barack Obama)

La supressió de la Revolució Verda per part del règim iranià va tranquil•litzar als dictadors i monarques de l'Orient Mitjà àrab i de l’Àfrica del Nord que pensaven que hauria desanimat als possibles combatents per la llibertat democràtica en aquests països. La propagació mundial de la llibertat s’havia estancat una dotzena d'anys abans, d'acord amb la vigilància que en fa la organització internacional Freedom House (la Casa de la Llibertat. I l'Orient i Àfrica del Nord es van mantenir com el cinturó mundial de la tirania: a final del 2010, Freedom House va declarar que tres quartes parts dels països àrabs eren "no lliures" - entre ells Tunísia i Egipte. Als països àrabs, la prosperitat de la dècada passada - l'economia d'Egipte va créixer un 5% o més, fins i tot durant la recessió - no va arribar a tothom, i les creixents expectatives que no es realitzen són una de les explicacions més clàssiques de la sociologia per a generar protestes. Per una important massa crítica de persones des del Caire a Madrid passant per Oakland, les perspectives d'èxit personal - de la bona vida que la Fi de la Història els havia promès - de sobte es veien impossibles d’assolir. Farts de tot, la frustració i la còlera han esclatat quan el sistema ha donat mostres de feblesa.

En resum, el 2011 ha estat diferent de qualsevol altre any des de 1989 - però més extraordinari, més global, més democràtic, ja que al 89 el règim de desintegracions va ser causat per la desintegració d’un únic quarter general, un gran canvi que va fer que Moscou deixés sense energia a tot el seu sistema -. Així que el 2011 ha estat diferent a qualsevol altre any des del 1968 -, però més conseqüent, ja que molts més manifestants hi estan deixant la pell. Les seves protestes no formen part d'un moviment contracultural, com el del 68, i ràpidament s’han transformat en rebel•lions reals que han enderrocar règims i han canviat ja el curs de la història. En altres paraules, aquesta protesta és diferent de qualsevol altre que haguem viscut i, probablement, de qualsevol altre des del 1848, quan una protesta pels carrers de París es va transformar en una revolució de tres dies que va acabar convertint una monarquia en una democràcia republicana i després - en qüestió de setmanes, gràcies en part a les noves tecnologies (el telègraf, els ferrocarrils, les rotatives d'impressió) – va inspirar una cascada de protestes i insurreccions a Munic, Berlín, Viena, Milà, Venècia i dotzenes d'altres llocs d'Europa, així com una gran manifestació pacífica de solidaritat democràtica a Nova York, on les masses van marxar carrer Broadway avall i van ocupar un parc públic a unes poques quadres al nord de Wall Street.

Durant la batalla de Dien Bé Phu al 1954, quan els colonialistes francesos eren a punt de perdre davant del revolucionaris comunistes i van abandonar Indoxina, el president Dwight Eisenhower va fer una conferència de premsa on va dir: "Hi ha una fila de fitxes de dòmino ",  referint-se al Vietnam com la fitxa caiguda entre la Xina i Corea del Nord, i la resta d'Àsia. "quan colpeges la primera, ja tens la certesa de que el què passarà amb l'última es produirà molt ràpidament." Malgrat aquestes paraules, però, al 1975, després de la victòria dels comunistes a Vietnam i Cambodja, cap altre país no els va seguir, i la teoria del domino que contagia els moviments d’alliberament nacionals va ser desacreditat per sempre.

Per sempre, fins ara. Ja que és justament, com les fitxes del dòmino, com han anat caient els règims al 2011 - i aquestes són algunes de les persones que han ajudat a fer caure les fitxes.

Potser seguiré traduint la cosa - que és prou llarga -, però amb aquestes dues pàgines, un ja es pot fer una idea del tarannà argumental de la Revista TIME que pots continuar llegint, en anglès, des d'aquest enllaç.

Sota la llum de les lletres: El Castell de Kafka i la reforma institucional de la Unió Europea

«Li avorreix la història?». «No», va dir K., «m'entreté». Al que l'alcalde va dir: «no li explico perquè s'entretingui». «Només m'entreten» va dir K., «perquè puc veure la ridícula confusió que, arribat el cas, pot decidir la vida d'un home» (Kafka, 1922, El Castell)

Ahir, ja de matinada, llegia inquiet els últims capítols de El Castell en què s'allarga la tensa existència de K. en un poble perdut prop d'un gran castell. Avui em desperto amb la sensació de seguir dins de la novel·la. El mateix esgotament i la mateixa frustració es dibuixa en aquests personatges que, tenint clares les seves decisions, no tenen cap argument que les fonamenti quan es presenten a la pantalla del meu ordinador. I és que aquesta sensació de malentès constant que he experimentat seguint les peripècies de l'agrimensor torna al llegir les notícies que arriben de l'última reunió dels caps d'Estat i de Govern europeus que envaeixen les edicions digitals dels diaris a Internet.

Resulta que tots els mitjans destaquen que finalment, després de 10 hores de reunions, el Regne Unit rebutja la reforma institucional de la Unió Europea. Que Hongria, la República Txeca i Suècia, d'altra banda, hauran de consultar l'adhesió a aquesta reforma als seus respectius parlaments. Apareixen notícies sobre la nova arquitectura institucional que s'està planejant per a la gestió de la UE, dels 200.000 milions d'euros que volaran al Fons Monetari Internacional o dels límits de dèficit que seran imposats per a tots els països dins d'aquest nou marc institucional. Ara bé: Què significa tot això? Què és el que es pretén aconseguir? En funció de quina lectura de la crisi es prenen aquestes mesures? Quina és la visió de l'economia que tenen aquests líders i els seus consellers de torn? Quins són els riscos que impliquen aquestes decisions? Qui sortirà guanyant i qui perdent?

Torno llavors a El castell de Kafka i fins i tot em diverteixo buscant semblances entre els personatges de la novel·la i els polítics de la ficció que és avui la Unió Europea. Aquest posat de tenir clar el que s'està fent en tot moment sense poder percebre no només les conseqüències del que es fa, sinó també la visió general que engloba l'acció, m'és familiar. Un micromón en què tot ha de ser comentat fins a l'extenuació, però on ningú acaba de construir un relat coherent on s'assumeixen, per responsabilitat, les conseqüències que es deriven de la seva execució. No en va, la novel·la El castell (com diu el narrador de Vila-Matas a El mal de Montano segons Justo Navarro) pot ser definida com el turment d'un comentari sense fi. Una novel·la (i això ho diu Vila-Matas, o millor dit el narrador de El mal de Montano de Vila-Matas) infinita i incapaç de tenir final, entre altres coses perquè en ella l'agrimensor no viatja d'un lloc a un altre, sinó d'una interpretació a una altra, d'un comentari a un altre. Per acabar: a què em sona tot això?

Un altre aspecte inquietant de la novel·la que pot donar més pistes per a interpretar l'embolic que avui representen els nostres polítics de torn, és el tractament que Kafka fa del temps. Hi ha un narrador que estableix una seqüència lineal dels fets, però al seu torn, els propis personatges de la novel·la van deconstruint aquesta seqüència lineal i es mouen del passat al present en les seves converses i monòlegs. El temps en el món de Kafka, es pot dir que pertany a les persones que protagonitzen la història, mentre que en mans del narrador només és una seqüència de fets que se succeeixen. ¿Podriem parlar també de dos temps quan veiem els polítics prendre mesures contra la crisi i als ciutadans, a les persones, vivint el seu dia a dia? Són diferents concepcions d'una mateixa realitat? O directament dues realitats diferents?

Deixo la pantalla de l'ordinador i torno al paper. Llegeixo un text titulat "Franz Kafka, revaloritzat" escrit per Hannah Arendt el 1944. Arendt hi assenyala:

"La vida finalitza de manera inevitable i natural amb la mort, per tant, sempre és possible predir com acabarà. El camí natural és sempre el camí de la decadència, i una societat que es lliura cegament a la necessitat de les lleis que ella mateixa ha promulgat, està condemnada a la decadència. Els profetes profetitzen, necessàriament, desgràcies, perquè la catàstrofe sempre és previsible. El miraculós és la salvació, i no el desastre, ja que només la primera depèn de la voluntat de l'ésser humà i la seva evolució natural."

Traducció pròpia de  l'encertat texte publicat per Jon Inglemo Zaldibar al impedrible Pensamiento Pedagógico Radical, un espai per a la reflexió crítica al voltant de la pedagogia, l'educació i les seves institucions.