Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carrer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carrer. Mostrar tots els missatges
El dia que vaig conèixer en Plácido Moreno
Arribo d’hora i em perdo vagarós pels carrers d’una ciutat vella que feia temps que no voltava. El monument als castellers de la Plaça Sant Miquel em recorda una recargolada torre d’aquella MAT que la democràcia dels diners ens va plantar al costat de casa. Després, la història se m’emporta cap a l’església de Sant Just i em fa voltar per terra de jueus.
Entro al Saló de Cent i, l’anonimat del Twitter, m’amaga en Plácido entre la gent congregada, intento escatir-ne la fesomia entre els assistents al lliurament dels Premis del Consell Municipal de Benestar Social als Mitjans de Comunicació, però no l’acabo de trobar. I em resigno a conèixer-lo en acabar l’acte.
El Saló de Cent conserva encara aquella magnificència gòtica que et fa basarda pels anys i les persones que hi ha passat. Assegut en aquests bancs d’església civil, el pensament se m’envola en un instant de camisa vermella i pilar sincer. Hi rebíem la Medalla d’Or de la ciutat, una insígnia a llaor d’aquelles persones que, com remenudes formiguetes, fan aquestes figures efímeres que embadaleixen al món tant o més com una bona part de la gent que m’acompanya en la excelsa sala de l’Ajuntament.
En aixecar la mirada, veig una mossa amb un violoncel. Allà, assajant el seu instrument, em porta als ulls una fillola que toca el mateix instrument. Però, ara que hi caic, on és el senyor comte? A Palau sempre s’espera l’autoritat. Sembla que, sigui quina sigui, l’activitat encomanada, el responsable màxim necessiti ser esperat.
Ses senyories ja arriben, com estornells en estol. El comte ha delegat en la figura d’una de les companyes de govern de la ciutat. I, amb elles, comença la dolça música que, de cambra, s’ha disfressat. Una ballarina, tot fent d’Ariadna, estira un fil allargat. El fil serà el què introdueixi als projectes guardonats.
No m’estendré gaire en la posada de llarg d’aquest esdeveniment de ciutat. Només assenyalar als projectes premiats:
Ràdio
> Menció especial: Programa PUNT ORG. Joan Ortiz Serra / Ràdio Estel
> Premi: Àpats en companyia. Programa Extraradi / COM Ràdio
Televisió
> Menció especial: Respira L’Autisme / Goroka TV. Informació i Comunicació de Barcelona BTV
> Premi: Escanyats per la hipoteca / Roser Oliver Olivella. Programa 30 minuts. Televisió de Catalunya TV3
Premsa
> Menció especial: Pobresa infantil. El lleure com a espai d’inclusió social / Maria Valencia i Vera / Revista Estris de la Fundació Pere Tarrés
> Premi: Triomfs sobre la marginació / Fidel Masreal. El Periódico de Catalunya
Internet
> Menció especial: www.assiscentreacollida.org / Centre d’Acollida Assís
Premi: http://www.twitpic.com/photos/Placido_MO / Arrels Fundació
Per fi! En Plácido!
Ho més aviat llur herència, unes mans digitals que se’m fan tangibles en aquest moment:
Els seus fautors són cares amables, vives i ben humanes. La Silvia de la Fundació Arrels i les veu que s’agermanen sota el nom d’aquest esperit. En Juan Carlos, el Martín, el Germán, en Josep, en Toni, en José, en Jaume i la Imma són tan Plácido com el mateix Plácido, aquell bon jan d’ulls brillants i somriure al rostre que dormia al carrer i que va ser l’emprenedor d’aquesta iniciativa, una iniciativa que ens fa conèixer un món proper a través d’un compte de twitter @Placido_Mo ... més de 800 seguidors i tot un món que es despulla en 140 caràcters. I com dirien els Manel, demanen un desig:
“Que més persones agafin el testimoni d’en Plácido a Twitter, que més persones es sensibilitzin, que hi hagi més recursos per a ser més forts, i que ningú hagi de dormir al carrer.”
Després, en acabar, saludo a la Silvia i alguns dels Plácido congregats. Estan contents, un nou mitjà els ha permès sortir de la invisibilitat social on sovint la duresa d’aquesta ciutat i les nostres pròpies pors als han tancat.
Entro al Saló de Cent i, l’anonimat del Twitter, m’amaga en Plácido entre la gent congregada, intento escatir-ne la fesomia entre els assistents al lliurament dels Premis del Consell Municipal de Benestar Social als Mitjans de Comunicació, però no l’acabo de trobar. I em resigno a conèixer-lo en acabar l’acte.
El Saló de Cent conserva encara aquella magnificència gòtica que et fa basarda pels anys i les persones que hi ha passat. Assegut en aquests bancs d’església civil, el pensament se m’envola en un instant de camisa vermella i pilar sincer. Hi rebíem la Medalla d’Or de la ciutat, una insígnia a llaor d’aquelles persones que, com remenudes formiguetes, fan aquestes figures efímeres que embadaleixen al món tant o més com una bona part de la gent que m’acompanya en la excelsa sala de l’Ajuntament.
En aixecar la mirada, veig una mossa amb un violoncel. Allà, assajant el seu instrument, em porta als ulls una fillola que toca el mateix instrument. Però, ara que hi caic, on és el senyor comte? A Palau sempre s’espera l’autoritat. Sembla que, sigui quina sigui, l’activitat encomanada, el responsable màxim necessiti ser esperat.
Ses senyories ja arriben, com estornells en estol. El comte ha delegat en la figura d’una de les companyes de govern de la ciutat. I, amb elles, comença la dolça música que, de cambra, s’ha disfressat. Una ballarina, tot fent d’Ariadna, estira un fil allargat. El fil serà el què introdueixi als projectes guardonats.
No m’estendré gaire en la posada de llarg d’aquest esdeveniment de ciutat. Només assenyalar als projectes premiats:
Ràdio
> Menció especial: Programa PUNT ORG. Joan Ortiz Serra / Ràdio Estel
> Premi: Àpats en companyia. Programa Extraradi / COM Ràdio
Televisió
> Menció especial: Respira L’Autisme / Goroka TV. Informació i Comunicació de Barcelona BTV
> Premi: Escanyats per la hipoteca / Roser Oliver Olivella. Programa 30 minuts. Televisió de Catalunya TV3
Premsa
> Menció especial: Pobresa infantil. El lleure com a espai d’inclusió social / Maria Valencia i Vera / Revista Estris de la Fundació Pere Tarrés
> Premi: Triomfs sobre la marginació / Fidel Masreal. El Periódico de Catalunya
Internet
> Menció especial: www.assiscentreacollida.org / Centre d’Acollida Assís
Premi: http://www.twitpic.com/photos/Placido_MO / Arrels Fundació
Per fi! En Plácido!
Ho més aviat llur herència, unes mans digitals que se’m fan tangibles en aquest moment:
 |
| Jo sóc Plácido! |
#OWS I ara què? - una visió dels Indignats d'Espanya
Apunt del bloc de l'AdBusters Magazine, signat per Carlos Delclòs i Raimundo Viejo i publicat el dimecres 18 de gener de 2012.
Traducció de Translator Brigades
En el seu famós discurs a Ocupar Wall Street, Slavoj Žižek fa, als presents (i als usuaris d'arreu del món a través d'Internet), una advertència important en forma de consell amistós. "No ens enamorem de nosaltres mateixos. Estem tenint una gran experiència aquí. Però recordeu, que les festes s'acaben. El que importa és el dia després: Quan tornem a la vida normal, hi haurà algun canvi?" Pels indignats del moviment 15-M a Espanya, els resultats de les eleccions generals del 20 de novembre van marcar l'inici del metafòric dia després.
Que el Partit Popular, de dretes, obtingués la majoria absoluta del govern, amb només un lleu augment de vots a causa de l'espectacular desintegració del suport popular al Partit Socialista, no va ser cap sorpresa per a ningú, i encara menys pels indignats.El què pot haver sorprès a algunes persones, però, és la relativa baixa intensitat de les mobilitzacions des que la dreta és al poder i encara més des de l'anunci que anaven a posar en pràctica les mateixes polítiques neoliberals de violenta austeritat imposades pels règims tecnocràtics de Grècia i Itàlia. Com Amador Fernández-Savater va dir fa poc, la pregunta que es fa molta gent és, "on són totes aquestes persones que van ocupar les places i les assemblees de barri durant la primavera? S'han desencantat del moviment? Són incapaços de fer compromisos duradors? Estan resignats a la seva sort?"
Fernández-Savater no ho creu així: "Sense cap estudi a la mà ni la possibilitat de generalitzar, baso la meva anàlisi en la gent que conec personalment i en la manera com ho veig pels resultats en mi mateix. Crec que, en general, la gent ha seguit amb les seves vides ... Però dir que han seguit amb les seves vides no és una expressió gaire encertada. Un cop s'ha passat per la plaça, no se'n surt, la vida ja no és la mateixa. Car es torna una nova vida: Tocada, creuada, afectada pel 15-M" I afegeix que el 15-M no és una organització social, sinó "un nou clima social". Però, com s'organitza un clima social? Quines noves possibilitats d'autogestió, de desobediència civil, de cooperació i de mobilització massiva s'han generat, i què queda per fer?
Amb el temps, l'onada de mobilitzacions que primer va colpejar les costes de la Mediterrània per estendre's arreu al llarg de 2011 ha superat la seva fase inicial. Aquesta fase ha aconseguit substituir el discurs dominant pel nostre. Ara sabem que el problema no és una falla tècnica misteriosa que s'anomena crisi, sinó els delictes intencionals d'una cleptocracia. Aquesta distinció és crucial: mentre el primer suggereix un dilema de gestió que s'oposa als enfocaments d'esquerra i de dretai, el segon traça una línia entre l'1% de la població que abusa del poder per tal de robar a la gent, i aquells que es neguen a consentir-ho i opten per la resistència en nom del 99% de la població que no s'ha apuntat a l'orgia especuladora.
Arribats en aquest punt, la pregunta òbvia és: "I ara què?" Per descomptat que hem de seguir protestant junts, sobretot si optem per fer-ho, de forma intermitent i massiva, a favor d'una crítica general del sistema des de causes particulars. I en l'escala més petita, les lluites concretes han de seguir prenent els carrers de les ciutats. No obstant això, és de fonamental importància que aquestes lluites no estiguin massa desconnectades les unes de les altres. Aquests processos serveixen per mantenir les preguntes que mantenen viu el moviment i que s'adapten a les situacions sempre canviants en què operen. Però això no dilueix la qüestió de les alternatives que podem oferir.
La conquesta del poder polític, particularment en les democràcies liberals, no és la tasca més important del canvi social. El canvi polític tendeix a ocórrer quan els canvis socials s'han consolidat. Per tant, si el que volem és canviar les relacions socials existents i llimar les desigualtats, no té gaire sentit donar prioritat a un canvi de poder polític amb l'esperança que el canvi social s'instal·larà des de dalt. En canvi, el primer desafiament, com va assenylar John Holloway, és "canviar el món sense prendre el poder", per construir i enfortir les institucions alternatives dels béns comuns.
Per descomptat, en parlar d'institucions no ens estem referint a les institucions polítiques - parlaments, executius i similars -. Tampoc ens referim a les que poden estar entre el poder i el moviment, com són els partits polítics, els sindicats o d'altres organitzacions similars. Ens estem referint a les institucions que serveixen de base per al moviment i que es defineixen per la seva pròpia autonomia: centres socials, col·lectius d'activistes, mitjans de comunicació alternatius, cooperatives de crèdit i cooperatives de treball i consum en general. Institucions com aquestes constitueixen, ni més ni menys que els espais materials on podem articular els valors, les pràctiques socials i els estils de vida sobre els que es fonamenta el canvi de clima social que s'està produïnt hores d'ara a tot el món.
En molts llocs, aquestes institucions alternatives ja estan en construcció. A Catalunya, la Cooperativa Integral Catalana, que serveix per integrar el treball i el consum de diferents cooperatives del país a través d'espais compartits - educació, botigues, serveis legals, i reunions -, ja compta amb 850 membres, milers d'usuaris i ha inspirat a més "cooperatives integrals" de l'Estat Espanya. Mentrestant, als Estats Units, 130 milions de nord-americans són propietaris de cooperatives de treball, consum i crèdit i 13 milions de nord-americans s'han convertit en treballadors-propietaris de més de 11.000 societats laborals, 6 milions més que els afiliats en sindicats del sector privat. En les properes setmanes i mesos, esperem explorar algunes d'aquestes institucions alternatives i les possibilitats que s'obren per al 99%.
A Empire, els teòrics polítics Michael Hardt i Antonio Negri examinen la forma en què un Imperi cleptocratic controla a les persones a través del que Michel Foucault va anomenar biopoder: "una situació en la que el que està directament en joc en el poder és la producció i reproducció de la vida mateixa". En molts sentits, aquesta és la força que, les nostres experiències als carrers, les places i les assemblees, informa la nostra vida quotidiana i les nostres decisions a llarg termini. Els moments espectaculars que compartim són una font estimulant, fonamental de l'energia per al moviment global. També són adob per als mitjans de comunicació sensacionalistes, que devoren els esdeveniments per convertir-los en supèrflus i pornogràfics titulars. Però la revolució no està sent televisada, precisament perquè el que està succeint ho fa dins de nosaltres mateixos i entre nosaltres. Ens estem movent molt lentament pels seu ràdars mediàtics, perquè anem més lluny, amb molta més amplitud i amb manifesta profunditat. I, si juguem bé les nostres cartes, controlarem el nostre temps, el nostre treball i les nostres vides abans no se n'adonin.
Traducció de Translator Brigades
 |
| La partida és en marxa, però... quina és la jugada? |
Que el Partit Popular, de dretes, obtingués la majoria absoluta del govern, amb només un lleu augment de vots a causa de l'espectacular desintegració del suport popular al Partit Socialista, no va ser cap sorpresa per a ningú, i encara menys pels indignats.El què pot haver sorprès a algunes persones, però, és la relativa baixa intensitat de les mobilitzacions des que la dreta és al poder i encara més des de l'anunci que anaven a posar en pràctica les mateixes polítiques neoliberals de violenta austeritat imposades pels règims tecnocràtics de Grècia i Itàlia. Com Amador Fernández-Savater va dir fa poc, la pregunta que es fa molta gent és, "on són totes aquestes persones que van ocupar les places i les assemblees de barri durant la primavera? S'han desencantat del moviment? Són incapaços de fer compromisos duradors? Estan resignats a la seva sort?"
Fernández-Savater no ho creu així: "Sense cap estudi a la mà ni la possibilitat de generalitzar, baso la meva anàlisi en la gent que conec personalment i en la manera com ho veig pels resultats en mi mateix. Crec que, en general, la gent ha seguit amb les seves vides ... Però dir que han seguit amb les seves vides no és una expressió gaire encertada. Un cop s'ha passat per la plaça, no se'n surt, la vida ja no és la mateixa. Car es torna una nova vida: Tocada, creuada, afectada pel 15-M" I afegeix que el 15-M no és una organització social, sinó "un nou clima social". Però, com s'organitza un clima social? Quines noves possibilitats d'autogestió, de desobediència civil, de cooperació i de mobilització massiva s'han generat, i què queda per fer?
Amb el temps, l'onada de mobilitzacions que primer va colpejar les costes de la Mediterrània per estendre's arreu al llarg de 2011 ha superat la seva fase inicial. Aquesta fase ha aconseguit substituir el discurs dominant pel nostre. Ara sabem que el problema no és una falla tècnica misteriosa que s'anomena crisi, sinó els delictes intencionals d'una cleptocracia. Aquesta distinció és crucial: mentre el primer suggereix un dilema de gestió que s'oposa als enfocaments d'esquerra i de dretai, el segon traça una línia entre l'1% de la població que abusa del poder per tal de robar a la gent, i aquells que es neguen a consentir-ho i opten per la resistència en nom del 99% de la població que no s'ha apuntat a l'orgia especuladora.
Arribats en aquest punt, la pregunta òbvia és: "I ara què?" Per descomptat que hem de seguir protestant junts, sobretot si optem per fer-ho, de forma intermitent i massiva, a favor d'una crítica general del sistema des de causes particulars. I en l'escala més petita, les lluites concretes han de seguir prenent els carrers de les ciutats. No obstant això, és de fonamental importància que aquestes lluites no estiguin massa desconnectades les unes de les altres. Aquests processos serveixen per mantenir les preguntes que mantenen viu el moviment i que s'adapten a les situacions sempre canviants en què operen. Però això no dilueix la qüestió de les alternatives que podem oferir.
La conquesta del poder polític, particularment en les democràcies liberals, no és la tasca més important del canvi social. El canvi polític tendeix a ocórrer quan els canvis socials s'han consolidat. Per tant, si el que volem és canviar les relacions socials existents i llimar les desigualtats, no té gaire sentit donar prioritat a un canvi de poder polític amb l'esperança que el canvi social s'instal·larà des de dalt. En canvi, el primer desafiament, com va assenylar John Holloway, és "canviar el món sense prendre el poder", per construir i enfortir les institucions alternatives dels béns comuns.
Per descomptat, en parlar d'institucions no ens estem referint a les institucions polítiques - parlaments, executius i similars -. Tampoc ens referim a les que poden estar entre el poder i el moviment, com són els partits polítics, els sindicats o d'altres organitzacions similars. Ens estem referint a les institucions que serveixen de base per al moviment i que es defineixen per la seva pròpia autonomia: centres socials, col·lectius d'activistes, mitjans de comunicació alternatius, cooperatives de crèdit i cooperatives de treball i consum en general. Institucions com aquestes constitueixen, ni més ni menys que els espais materials on podem articular els valors, les pràctiques socials i els estils de vida sobre els que es fonamenta el canvi de clima social que s'està produïnt hores d'ara a tot el món.
En molts llocs, aquestes institucions alternatives ja estan en construcció. A Catalunya, la Cooperativa Integral Catalana, que serveix per integrar el treball i el consum de diferents cooperatives del país a través d'espais compartits - educació, botigues, serveis legals, i reunions -, ja compta amb 850 membres, milers d'usuaris i ha inspirat a més "cooperatives integrals" de l'Estat Espanya. Mentrestant, als Estats Units, 130 milions de nord-americans són propietaris de cooperatives de treball, consum i crèdit i 13 milions de nord-americans s'han convertit en treballadors-propietaris de més de 11.000 societats laborals, 6 milions més que els afiliats en sindicats del sector privat. En les properes setmanes i mesos, esperem explorar algunes d'aquestes institucions alternatives i les possibilitats que s'obren per al 99%.
A Empire, els teòrics polítics Michael Hardt i Antonio Negri examinen la forma en què un Imperi cleptocratic controla a les persones a través del que Michel Foucault va anomenar biopoder: "una situació en la que el que està directament en joc en el poder és la producció i reproducció de la vida mateixa". En molts sentits, aquesta és la força que, les nostres experiències als carrers, les places i les assemblees, informa la nostra vida quotidiana i les nostres decisions a llarg termini. Els moments espectaculars que compartim són una font estimulant, fonamental de l'energia per al moviment global. També són adob per als mitjans de comunicació sensacionalistes, que devoren els esdeveniments per convertir-los en supèrflus i pornogràfics titulars. Però la revolució no està sent televisada, precisament perquè el que està succeint ho fa dins de nosaltres mateixos i entre nosaltres. Ens estem movent molt lentament pels seu ràdars mediàtics, perquè anem més lluny, amb molta més amplitud i amb manifesta profunditat. I, si juguem bé les nostres cartes, controlarem el nostre temps, el nostre treball i les nostres vides abans no se n'adonin.
Parauletes
15m,
15o,
17s,
carrer,
globalrevolution,
llibertat,
llunàtics,
Merkozi,
OccupyWallStreet,
protester,
protestes,
Somniadors
Subscriure's a:
Missatges (Atom)