#OWS I ara què? - una visió dels Indignats d'Espanya

Apunt del bloc de l'AdBusters Magazine, signat per Carlos Delclòs i Raimundo Viejo i publicat el dimecres 18 de gener de 2012.

Traducció de Translator Brigades

La partida és en marxa, però... quina és la jugada?

En el seu famós discurs a Ocupar Wall Street, Slavoj Žižek fa, als presents (i als usuaris d'arreu del món a través d'Internet), una advertència important en forma de consell amistós. "No ens enamorem de nosaltres mateixos. Estem tenint una gran experiència aquí. Però recordeu, que les festes s'acaben. El que importa és el dia després: Quan tornem a la vida normal, hi haurà algun canvi?" Pels indignats del moviment 15-M a Espanya, els resultats de les eleccions generals del 20 de novembre van marcar l'inici del metafòric dia després.

Que el Partit Popular, de dretes, obtingués la majoria absoluta del govern, amb només un lleu augment de vots a causa de l'espectacular desintegració del suport popular al Partit Socialista, no va ser cap sorpresa per a ningú, i encara menys pels indignats.El què pot haver sorprès a algunes persones, però, és la relativa baixa intensitat de les mobilitzacions des que la dreta és al poder i encara més des de l'anunci que anaven a posar en pràctica les mateixes polítiques neoliberals de violenta austeritat imposades pels règims tecnocràtics de Grècia i Itàlia. Com Amador Fernández-Savater va dir fa poc, la pregunta que es fa molta gent és, "on són totes aquestes persones que van ocupar les places i les assemblees de barri durant la primavera? S'han desencantat del moviment? Són incapaços de fer compromisos duradors? Estan resignats a la seva sort?"

Fernández-Savater no ho creu així: "Sense cap estudi a la mà ni la possibilitat de generalitzar, baso la meva anàlisi en la gent que conec personalment i en la manera com ho veig pels resultats en mi mateix. Crec que, en general, la gent ha seguit amb les seves vides ... Però dir que han seguit amb les seves vides no és una expressió gaire encertada. Un cop s'ha passat per la plaça, no se'n surt, la vida ja no és la mateixa. Car es torna una nova vida: Tocada, creuada, afectada pel 15-M" I afegeix que el 15-M no és una organització social, sinó "un nou clima social". Però, com s'organitza un clima social? Quines noves possibilitats d'autogestió, de desobediència civil, de cooperació i de mobilització massiva s'han generat, i què queda per fer?

Amb el temps, l'onada de mobilitzacions que primer va colpejar les costes de la Mediterrània per estendre's arreu al llarg de 2011 ha superat la seva fase inicial. Aquesta fase ha aconseguit substituir el discurs dominant pel nostre. Ara sabem que el problema no és una falla tècnica misteriosa que s'anomena crisi, sinó els delictes intencionals d'una cleptocracia. Aquesta distinció és crucial: mentre el primer suggereix un dilema de gestió que s'oposa als enfocaments d'esquerra i de dretai, el segon traça una línia entre l'1% de la població que abusa del poder per tal de robar a la gent, i aquells que es neguen a consentir-ho i opten per la resistència en nom del 99% de la població que no s'ha apuntat a l'orgia especuladora.

Arribats en aquest punt, la pregunta òbvia és: "I ara què?" Per descomptat que hem de seguir protestant junts, sobretot si optem per fer-ho, de forma intermitent i massiva, a favor d'una crítica general del sistema des de causes particulars. I en l'escala més petita, les lluites concretes han de seguir prenent els carrers de les ciutats. No obstant això, és de fonamental importància que aquestes lluites no estiguin massa desconnectades les unes de les altres. Aquests processos serveixen per mantenir les preguntes que mantenen viu el moviment i que s'adapten a les situacions sempre canviants en què operen. Però això no dilueix la qüestió de les alternatives que podem oferir.

La conquesta del poder polític, particularment en les democràcies liberals, no és la tasca més important del canvi social. El canvi polític tendeix a ocórrer quan els canvis socials s'han consolidat. Per tant, si el que volem és canviar les relacions socials existents i llimar les desigualtats, no té gaire sentit donar prioritat a un canvi de poder polític amb l'esperança que el canvi social s'instal·larà des de dalt. En canvi, el primer desafiament, com va assenylar John Holloway, és "canviar el món sense prendre el poder", per construir i enfortir les institucions alternatives dels béns comuns.

Per descomptat, en parlar d'institucions no ens estem referint a les institucions polítiques - parlaments,  executius i similars -. Tampoc ens referim a les que poden estar entre el poder i el moviment, com són els partits polítics, els sindicats o d'altres organitzacions similars. Ens estem referint a les institucions que serveixen de base per al moviment i que es defineixen per la seva pròpia autonomia: centres socials, col·lectius d'activistes, mitjans de comunicació alternatius, cooperatives de crèdit i cooperatives de treball i consum en general. Institucions com aquestes constitueixen, ni més ni menys que els espais materials on podem articular els valors, les pràctiques socials i els estils de vida sobre els que es fonamenta el canvi de clima social que s'està produïnt hores d'ara a tot el món.

En molts llocs, aquestes institucions alternatives ja estan en construcció. A Catalunya, la Cooperativa Integral Catalana, que serveix per integrar el treball i el consum de diferents cooperatives del país a través d'espais compartits - educació, botigues, serveis legals, i reunions -, ja compta amb 850 membres, milers d'usuaris i ha inspirat a més "cooperatives integrals" de l'Estat Espanya. Mentrestant, als Estats Units, 130 milions de nord-americans són propietaris de cooperatives de treball, consum i crèdit i 13 milions de nord-americans s'han convertit en treballadors-propietaris de més de 11.000 societats laborals, 6 milions més que els afiliats en sindicats del sector privat. En les properes setmanes i mesos, esperem explorar algunes d'aquestes institucions alternatives i les possibilitats que s'obren per al 99%.

A Empire, els teòrics polítics Michael Hardt i Antonio Negri examinen la forma en què un Imperi cleptocratic controla a les persones a través del que Michel Foucault va anomenar biopoder: "una situació en la que el que està directament en joc en el poder és la producció i reproducció de la vida mateixa". En molts sentits, aquesta és la força que, les nostres experiències als carrers, les places i les assemblees, informa la nostra vida quotidiana i les nostres decisions a llarg termini. Els moments espectaculars que compartim són una font estimulant, fonamental de l'energia per al moviment global. També són adob per als mitjans de comunicació sensacionalistes, que devoren els esdeveniments per convertir-los en supèrflus i pornogràfics titulars. Però la revolució no està sent televisada, precisament perquè el que està succeint ho fa dins de nosaltres mateixos i entre nosaltres. Ens estem movent molt lentament pels seu ràdars mediàtics, perquè anem més lluny, amb molta més amplitud i amb manifesta profunditat. I, si juguem bé les nostres cartes, controlarem el nostre temps, el nostre treball i les nostres vides abans no se n'adonin.

Traducció de la Revista TIME - EL PERSONATGE DE L’ANY 2011: El manifestant

Reportatge de Kurt Andersen el dimecres, 14 de desembre de 2011 a la Revista TIME en traducció de l'autor d'aquest bloc.


En un temps on els principals esdeveniments eren estrictament narrats pels professionals a través del paper imprès o transmesos per l'aire des d’uns pocs cap a les masses, els manifestants van esdevenir els principals responsables de la història. Foren aquell temps on les multituds ciutadans van sortir als carrers sense armes per a declarar-se en contra de..., arran de la  definició mateixa de les notícies - vives, importants, sovint conseqüents -. En la dècada de 1960, als Estats Units van marxar pels drets civils i contra la guerra del Vietnam; als anys 70, es van aixecar contra els règims de l'Iran i Portugal; als anys 80, es van pronunciar en contra de les armes nuclears als EUA i a Europa, contra l'ocupació israeliana de Cisjordània i Gaza, contra la tirania comunista a la plaça de Tiananmen i Ea l’uropa de l'Est. La protesta va ser la continuació natural de la política per altres mitjans.

I llavors va arribar la fi de la història, tal i com va dir l'influent Francis Fukuyama en el seu assaig del 1989 on declarava que la humanitat havia arribat al "punt final ... de l'evolució ideològica" en un món on havia triomfat el "liberalisme occidental". Les dues dècades van ser testimoni del major augment del nivell de vida que el món hagi conegut mai. El crèdit era fàcil, la complaença i l'apatia eren abundants, i les protestes al carrer semblaven inútils actes secundaris i emocionals - obsolets, pintorescos, l'equivalent de la cavalleria en les guerres de mitjans del segle XX. Les escadusseres i grans manifestacions al món ric semblaven ineficaces i irrellevants. (Només cal recordar la batalla de Seattle al 1999).

Certament, hi va haver algunes excepcions, com les protestes que, juntament amb les sancions, van ajudar a posar fi a l'apartheid sud-africà al 1994. Però per als joves, les crítiques radicals i les protestes contra el sistema van quedar recloses en la fantasia de la cultura pop: "Fight the Power" era una cançó d’un disc de platí, Rage Against the Machine va ser una banda de platí, i l'estimada lluita rebel contra els opressors globals que tot ho abasta era només un munt de personatges de The Matrix. (Veure fotos de manifestants d’arreu del món.)

"Les massives i eficaces protesta al carrer" eren un oxímoron global fins que - de sobte, sorprenentment – es van convertir, ara fa exactament un any, en la tropa que definia el nostre temps. I el manifestant va esdevenir novament un fabricant de la història.

Preludi de la Revolució
Es va iniciar a Tunísia, on el creixent poder i l’alt nivell de vida del dictador, va creuar la línia del desvergonyiment, i la desmesurada resposta del govern contra un ciutadà del carrer - un venedor ambulant de 26 anys anomenat Mohamed Bouazizi - es va convertir en l’espurna. Bouazizi va viure a la ciutat de Sidi Bouzid, 125 quilòmetres al sud de Tunísia. Un divendres al matí d’ara fa gairebé un any, va posar la seva paradeta de venda de productes al carrer. La policia havia anat emprenyant Bouazizi contínuament durant anys, segons la seva família, multant-lo i fent-lo passar per l'adreçador burocràtic. El 17 de desembre de 2010, un policia va tornar a tocar-li els pebrots, li va confiscar la paradeta i, pel què sembla, li va fumar una plantofada. Bouazizi es va dirigir directament a la seu del govern provincial per a queixar-se, però no va obtenir cap resposta. A la porta mateixa de l’edifici, es va sucar en dissolvent de pintura i va encendre un llumí. (Veure fotos de Sidi Bouzid).

"El meu fill es va calar foc per dignitat", em va dir Mannoubia Bouazizi, la seva mare, quan la vaig anar a visitar.

"A Tunísia", va afegir la seva filla Basma de 16 anys, "la dignitat és més important que el pa."

A Egipte, les incitacions van ser les absurdament fraudulentes eleccions estatals de 2010 i, com a Tunísia, un habitual, però imperdonable acte de brutalitat per part d'agents de seguretat, va encendre el foc final. Als EUA, l’acumulació de tres crisis consecutives – la de l’estancament de l'economia, la de la imprudència financera sistèmica, i la del deute públic gegantí - juntament amb contínues revelacions de fraus bancaris, noves lleis estatals il•legalitzant demandes sindicals al sector públic i la negativa del Congrés a considerar una baixada d’impostos, fins i tot lleugerament superiors a els ingressos – va donar peu a Ocupar Wall Street i als seus milions de seguidors. A Rússia, l’esclat va ser provocat per la constatació que uns altres sis (o dotze)  anys de Vladimir Putin al capdavant del país no podien conduir a una major prosperitat ni a cap mena de normalitat democràtica.

A Sidi Bouzid i a Tunísia, a Alexandria i El Caire; en totes les ciutats i pobles àrabs a través dels 6.000 quilòmetres que van del Golf Pèrsic fins a l'oceà Atlàntic; a Madrid, Atenes, Londres i Tel Aviv; a Mèxic,l'Índia i Xile, on els ciutadans s’han mobilitzat contra el crim i la corrupció; a Nova York i Moscou, i a dotzenes d'altres ciutats dels EUA i Rússia, l'odi i la ira contra els governs i els seus socis s’ha fet incontenible i es retroalimenta contínuament.

Les raons són tan diferents com diferents són els llocs de la protesta. A Amèrica del Nord i a la major part d'Europa, no hi ha dictadors, i els dissidents no són torturats. Qualsevol dia que els tunisians, els egipcis o els sirians ocupen carrers i places, saben que alguns d'ells podrien ser colpejats o rebre algun tret, no només d’esprai de pebre o acabar emmanillats. Els manifestants a l'Orient Mitjà i l’Àfrica del Nord estan literalment morint per aconseguir uns sistemes polítics que s'assemblin als que semblen intolerablement antidemocràtics pels manifestants de Madrid, Atenes, Londres o Nova York. "Crec que en altres parts del món", ens diu Frank Castro, un obrer de 53 anys que condueix una mescladora de ciment per guanyar-se la vida i que va ajudar a ocupar Oakland, Califòrnia, "tenen més collons que nosaltres".

A Egipte i Tunísia, vaig parlar amb revolucionaris que són MBAs, metges i directors de cinema, però també filles d'un selector provincial d'oliva o la superfanàtica dels ordinadors i filla d’un membre de la Germandat Musulmana. El moviment d’Ocupació als EUA el van engegar un parell d'editors d’una revista - un canadenc de 69 anys d'edat i un afroamericà de 29 - i una antropòloga de 50 anys d'edat, però els pilots d'avió, les àvies, els empleats dels comerços i els rentavaixelles s’han apuntat a la multitud.

És sorprenent tot el que comparteix l’avantguarda d’aquestes protestes. Arreu dominen els joves educats i de classe mitjana. Gairebé totes les protestes d'aquest any van començar amb qüestions particulars, , sense cap mena de ganes de transcendir cap als partits polítics o els pesos pesants de l'oposició. Arreu del món, els manifestants del 2011 comparteixen la creença que els seus sistemes polítics i les seves economies han crescut disfuncionalment i mitjançant la corrupció -  denuncien la farsa democràtica que manipula la política i l’economia per afavorir als rics i als poderosos i demanen un canvi significatiu -. Tenen un gran fervor democràtic amb d minúscula. Dues dècades després del fracàs final i l'abandonament del comunisme, creuen que estem vivint el fracàs del seu tossut company, el sobredimensionat hipercapitalisme, i planten l’arbre d’una tercera viva, d’un nou contracte social.

Durant els anys de la bombolla, potser hi havia prou diners circulant com per mantenir la felicitat de la gent amb el sistema, però la crisi financera sense fi i l'estancament econòmic els han fan sentir com ximples. I, finalment, aquest any, en lloc de fotre’s els auriculars amb la música a tot drap, fugir vers un estat d’apatia induïda per Internet i cedir a la desesperança, han utilitzat Internet per trobar-se i sortir als carrers a la recerca d'igualtat i, en el món àrab, també de llibertat . (Veure trajecte d'un fotògraf a través dels aixecaments en set països.)

Arreu del món reben les crítiques dels intel•lectuals de la vella escola que els acusen de manca de consistència ideològica, una crítica que els manifestants veuen com una característica més de la seva protesta que no pas com un error. Miral Brinjy, un blocaire i productor d’informatius de televisió de 27 anys d'edat que es va criar a l'Aràbia Saudita i va arribar a la plaça Tahrir el primer dia de protestes, avui ja fa 11 mesos, no presumeix de tenir una idea precisa de quin ha de ser el nou govern egipci ni de la societat que s’imagina perquè, com em va dir a El Caire ara fa un mes, "jo sé el que no vull."

A cada lloc, el descontentament que s'havia estat gestant durant anys va esclatar de cop. Hi havia presagis. Als EUA, la campanya d'Obama va suposar una càrrega d’adrenalina pels joves que s’hi van implicar. Una càrrega que va topar amb l’ensorrament de Wall Street i amb la fervent resposta d’enutjada i sorprenentment reeixida protesta del Tea Party, que ha sobreviscut a l’esperança de vida útil que li donaven els mitjans. El 2009, després que el règim de Teheran negués els resultats electorals que afavorien als opositors al règim, milions d'iranians, especialment joves, van protestar durant setmanes. Els mitjans de comunicació socials van ser les principals eines tàctiques en tots tres casos. Però en aquell moment no semblava pas el preludi d’un nou canvi de velocitat en la història. (Vegeu TIME 2008 Persona de l'Any: Barack Obama)

La supressió de la Revolució Verda per part del règim iranià va tranquil•litzar als dictadors i monarques de l'Orient Mitjà àrab i de l’Àfrica del Nord que pensaven que hauria desanimat als possibles combatents per la llibertat democràtica en aquests països. La propagació mundial de la llibertat s’havia estancat una dotzena d'anys abans, d'acord amb la vigilància que en fa la organització internacional Freedom House (la Casa de la Llibertat. I l'Orient i Àfrica del Nord es van mantenir com el cinturó mundial de la tirania: a final del 2010, Freedom House va declarar que tres quartes parts dels països àrabs eren "no lliures" - entre ells Tunísia i Egipte. Als països àrabs, la prosperitat de la dècada passada - l'economia d'Egipte va créixer un 5% o més, fins i tot durant la recessió - no va arribar a tothom, i les creixents expectatives que no es realitzen són una de les explicacions més clàssiques de la sociologia per a generar protestes. Per una important massa crítica de persones des del Caire a Madrid passant per Oakland, les perspectives d'èxit personal - de la bona vida que la Fi de la Història els havia promès - de sobte es veien impossibles d’assolir. Farts de tot, la frustració i la còlera han esclatat quan el sistema ha donat mostres de feblesa.

En resum, el 2011 ha estat diferent de qualsevol altre any des de 1989 - però més extraordinari, més global, més democràtic, ja que al 89 el règim de desintegracions va ser causat per la desintegració d’un únic quarter general, un gran canvi que va fer que Moscou deixés sense energia a tot el seu sistema -. Així que el 2011 ha estat diferent a qualsevol altre any des del 1968 -, però més conseqüent, ja que molts més manifestants hi estan deixant la pell. Les seves protestes no formen part d'un moviment contracultural, com el del 68, i ràpidament s’han transformat en rebel•lions reals que han enderrocar règims i han canviat ja el curs de la història. En altres paraules, aquesta protesta és diferent de qualsevol altre que haguem viscut i, probablement, de qualsevol altre des del 1848, quan una protesta pels carrers de París es va transformar en una revolució de tres dies que va acabar convertint una monarquia en una democràcia republicana i després - en qüestió de setmanes, gràcies en part a les noves tecnologies (el telègraf, els ferrocarrils, les rotatives d'impressió) – va inspirar una cascada de protestes i insurreccions a Munic, Berlín, Viena, Milà, Venècia i dotzenes d'altres llocs d'Europa, així com una gran manifestació pacífica de solidaritat democràtica a Nova York, on les masses van marxar carrer Broadway avall i van ocupar un parc públic a unes poques quadres al nord de Wall Street.

Durant la batalla de Dien Bé Phu al 1954, quan els colonialistes francesos eren a punt de perdre davant del revolucionaris comunistes i van abandonar Indoxina, el president Dwight Eisenhower va fer una conferència de premsa on va dir: "Hi ha una fila de fitxes de dòmino ",  referint-se al Vietnam com la fitxa caiguda entre la Xina i Corea del Nord, i la resta d'Àsia. "quan colpeges la primera, ja tens la certesa de que el què passarà amb l'última es produirà molt ràpidament." Malgrat aquestes paraules, però, al 1975, després de la victòria dels comunistes a Vietnam i Cambodja, cap altre país no els va seguir, i la teoria del domino que contagia els moviments d’alliberament nacionals va ser desacreditat per sempre.

Per sempre, fins ara. Ja que és justament, com les fitxes del dòmino, com han anat caient els règims al 2011 - i aquestes són algunes de les persones que han ajudat a fer caure les fitxes.

Potser seguiré traduint la cosa - que és prou llarga -, però amb aquestes dues pàgines, un ja es pot fer una idea del tarannà argumental de la Revista TIME que pots continuar llegint, en anglès, des d'aquest enllaç.

Documents per a la reflexió: Cap a la vida política del futur

La interacció en xarxes socials i el final de "la cultura de la Transició" canvien les formes de fer política

L'esquema que ve no només desborda als partits sinó també a les organitzacions i moviments socials

L'individu lliure, creatiu i sense compromís de militància pesa més que el col·lectiu

03.11.2011 · Juan Luis Sánchez a PeriodismoHumano
Traduït per les Brigades de Traductors - translatorbrigades@gmail.com

Que hi ha vida política més enllà dels partits no és nou. Dir el contrari seria negar l'existència dels lobbies empresarials, de la incidència política de les ONG, de l'associacionisme o de petits projectes que malviuen en la perifèria del sistema. I, malgrat aquestes evidències, sembla que una nova realitat entra en escena, un escenari on el #15M no sembla ser-ne causa, sinó conseqüència, prototipus o catalitzador. El nou esquema de la vida política s'està dibuixant i pot ser que el resultat no tingui absolutament res a veure amb el que vam heredar dels nostres avantpassats des de fa ja uns quants segles.

“Fins ara la política ha estat formada per veus organitzades i col·lectives ", ens diu la Carolina, una de les impulsores de la mobilització global del 15 d'Octubre que va reunir un bon grapat de gent arreu del món. Però ara, es percep que s'obre camí "el pensament crític individual" en un esquema polític en xarxa, on la força del personal està per sobre del col·lectiu, "encara que després tot es vessi" en la comunitat i es comparteixi. Aquñi, en aquest nou esquema, la militància no és un valor i la lleialtat tampoc. 

Sol, 15 de maig de 2011. (Juan Luis Sánchez)

Traiem-nos per un instant l'etiqueta "15m" del cap. No estem parlant (només) del maig de 2011. Podem trobar les primeres traces incipients d'aquest fenòmen en els dies que van seguir l'11-M del 2004, en el “pásalo” como a primer ‘retuit’; allà és on es comença aextendre el discurs sobre “el poder de les xarxes” i de la formació de comunitats que transcendeixen l'àmbit geogràfic.

No fa tampoc gaire temps, les protestes contra la Llei Sinde van demostrar la capacitat de determinats liders d'opinió, operant des dels seus espais d'expressió personals i sense representar a ningú més que a ells mateixos, , d'arrossegar a d'altres membres de la seva comunitat i, en efecte dominó, arribar a incendiar la xarxa contra un projecte polític concret. Aquesta minoria, no estructurada però influent, va aconseguir impactar en la vida política mediàtica i, a data d'avui, no hi ha ni un sol partit que es presenti a les eleccions i o dediqui unes línies del seu programa electoral al debat sobre la propietat intel·lectual.

Un altre exemple: l'atac institucional i empresarial contra Wikileaks, que provoca la reacció de milers d'usuaris amb coneixements molt específics de tecnologia, generant contingut i activisme a favor del projecte de Julian Assange. I podriem seguir amb el què ha passat enguany al Nord de l'Àfrica i l'Orient Mitjà.

Mapa conceptual del 15M (unalineasobreelmar.net).
Esquema d'un modelo descentralitzat.

En tots aquests casos, la influència i la riquesa política de la xarxa ha anat molt per endavant de l'acció dels partits polítics. Són “els primers experiments de la organització vírica global del swgle XXI“ ens diuen des del col·lectiu @isaachacksimov, que impulsa l'activisme tecnològic des de fa 10 aanys. A Democracia Real Ya no fa gaire ens deien que estan naixent “els moviments ciutadans de pressió”, una “categoria social nova, igual que, en els seu moment, es van crear els partits polítics o els sindicats”. La paraula ‘els’ va destacada perquè igual com ara són aquests, també podrien sorgir-ne d'altres, ideològicament oposats o amb finalitats molt diferents. El que encara s'ha de desenvolupar és la fòrmula de l'activitat sociopolítica del futur. Si Internet no és només una eina sinó que canvia la forma en la que ens consumim, ens comuniquem, lliguem, lleguim o fem amics, per què la política no havia de seguir el mateix camí?

“Els membres canvien, es connecten o desconnectan temporalment” de les causes i “no tenen per què estar d'acord amb tot”, explica @isaachacksimov sobre aquesta forma d'organitzar-se, que d'alguna manera s'assembla al treball de les comunitats de desenvolupadors informàtics de programari lliure. “Es funciona de manera asíncrona: cadascú es connecta quant pot, a l'hora que pot, i aporta allò que pot” al projecte comú.

A l'assamblea i al ordinador. (J.L.S.)

En aquesta línia, l'advocato Javier de la Cueva, un dels usuaris de Twitter més influents en les primeres hores del 15M, va dir al començar tota la pesca: “Hem arrivat fins aquí cadascú de nosaltres per separat. Es pt arribar, per separat, molt més lluny d'on som ara”. O parafresajant un lema de temps antics: “el poble distribuït, mai serà vençut”. L'advocat Josep Jover definia al 15M com “la primera revolució que fa la gent de ciències i no la de lletres”.

“La millor manera d'expresar-se com a individus és a Internet i les xarxes socials”, insisteix la Carolina. “Et presentes com a persona que s'agrega a coses que estan passant. Et permet ser propossitiu i no estar sempre a la contra, que el meu pensament no està prepapart només per a insultar ni anar sempre a la contra”, explica. I a Internet hi ha les eines que ho fan possible: Twitter, Facebook, milers de llistes de correu i plataformes parides per la pròpia comunitat, segons les seves necessirats, com la cartografia que ha recopilat l'arquitecte Pablo de Soto.

Llista de correu on es debaten les propostes
del grup d'Economía de Sol

D'aquesta dinàmica neix el debat, l'opinió i la pressió ciutadana. Aquesta seria la nova forma d'influir sobre les decisions, participant en política des de fora cap a dins i en comunitats - com passa en la tradició anglosaxona, per exemple - però amb la potència i la riquesa de la connexió en xarxa.

Per això, la Carolina diu que "el concepte de militància" actual és "molt excloent, amb codis molt marcats, on es veu perfectament qui té el pes. És normal que la gent pensi que no pinta res i se'n vagi ". Aquesta crítica, que generalment es fa sobre les estructures orgàniques dels partits polítics, Carolina la fa extensiva als moviments socials i al format de les assemblea: "L'assemblearisme significa una falsa horitzontalitat, és burocràcia", diu. "Jo crec que les coses han de ser més intuïtives i fluides".
La política en xarxa no només ve a desbordar les estructures de les organitzacions més establertes sinó també les dels ambients més crítics. "Si mires ara mateix a la xarxa, hi ha centenars, milers de persones parlant amb els seus amics, familiars, companys de treball ... Són aquestes persones les que decidiran el que passi aquest mes, per exemple", ens diu @isaachacksimov. "Així funcionem: apareixem al carrer, després tornem a la xarxa, es recombina tot i... tornem a aparèixer".

Mapa de les interaccions d'usuaris de Facebook,
al 2010 (Facebook)

Comencen els dubtes. I què passa amb la bretxa digital, amb aquells que no tenen connexió o habilitats a Internet? "Cal cuidar tots els fronts", diu @isaachacksimov, encara que reconeix que la tecnologia i la xarxa són el futur. "És molt més democràtic un lloc, la xarxa, on participen milers de persones que una assemblea on potser només n'hi van 300", postil·la la Carolina, que ens posa l'exemple del 15O "Va ser una convocatòria impulsada per un grup petit de persones i que va ser acollida massivament sense haver de passar per totes les assemblees que se suposa que haurien d'haver-la legitimat", explica.
 Doncs, pose-m'hi més dubtes. Llavors, ¿qui legitima les accions? És una pregunta que sorgeix sovint en parlar d'aquests moviments en xarxa i amb una ltre projecte paradigmàtic: la ocupació de l'Hotel Madrid (o de l' @edifici15o) la matinada del 15 al 16 d'octubre per part de grups d'unes 40 persones, quan les multitudinàries manifestacions de Madrid i Barcelona ja s'havien dissolt. Aquestes iniciatives, que van suscitar, i la cosa encara cueja, molt debat “intern” -si més no en el cas de Madrid., va ser saludada i posteriorment difosa per determinats nodes del moviment, como @acampadasol o @madrilonia, i, de manera informal, s'ha acabat integrant dins del ‘paisatge 15M’ sense que siguin aprovades per cap assamblea general. I, malgrat això, el fet no implica necessàriament el recolzament de la resta de la comunitat, que es mou sense compromisos ni lleieltats.

També hi ha el debat dels egos, una ltre punt de fircció. Si es fomenten lideratges individuals, quin tipus de societat s'està promovent? ”El discurs de l'assoliment, de l'èxit, etc. és radicalment oposat a la filosofía que jo presuposo que té el procomú“, es diu en un diàleg anònim del col·lectiu ZEMOS98. “Fins i tot et diria que posaria en qüestió les marques personals”.

Laboratoris de democràcia directa

El doctor en Dret Josep Lluis Martí, especialitzat en noves tecnologies i democràcia, té molt clar que “és més eficient la intel·ligència en xarxa d'un centenar d'individus de carrer, ben informats, amb sentit comú i bona fe que la de deu experts”. En el bloc documental La revolució horitzontal, Martí aposta per “evolucionar cap a la democràcia deliberativa” per superar l'actual sistema parlamentari on “les lleis no es debateixen, es negocien”. Martí planteja que la tecnologia permet que el ciutadà intervingui en el procés després d' “un procés de deliberació”.

Algunes iniciatives ja proposen formes de democràcia directa adaptades al sistema actual. La majoria d'elles són experimentals. Al 2008 es va fundar el Partido de Internet, que després de tres anys de treball ha aconseguit els avals suficients per a presentar-se per una circunscripció a les Eleccions Generals del 20 de Novembre, la de Cádiz. El Partido de Internet no té ni ideologia ni programa electoral, tan sols disposa de  normes de funcionament: si surten elegits, els diputats d'aquest partit es comprometen a votar al Congrés, allò que decideixin els seus simpatizants a través d'Internet. Per evitar l'esgotament, s'estableixen formes de delegació de voto a persones de confiança, de forma puntual o per a temes en concret.

[N.T. Afegim que, amb la mateixa filosofia, es prsenten a les quatre provincies catalanes, les llistes de Pirates de Catalunya i, en algunes provincies de la resta de l'Estat, el Partido Pirata, dues forces que comparteixen xarxa muncial a través del Partit Pirata Internacional]

Dibuix promocional del Partit d'Internet

Una altra aposta, molt més recent i recolçada per Democracia Real Ya, és “Democracia 4.0“, tal i com l'anemoenen els seus creadors. Es tractaria d'un sistema que garanteixi una quota de participació directa dels ciutadans en les votacions del Parlament. Els que participin a la votació ja es representen a ells mateixos, fòrmula amb la qual com més persones participin en una votació, a menys ciutadans representa cada diputat i menys valor té el seu vot. Es tracta, doncs, d'un model híbrid i variable.

Mentre aquestes iniciatives creixen, fracassen o muten, el rumrum de la nova vida política influeix ja sobre les intencions dels partits polítics. Els conceptes de regeneració democràtica o participació electrònica apareixen en el programa electoral pel 20N del PSOE, d' UPyD i, per damunt de qualsevol altre opció, en el de Izquierda Unida, que inclou entre d'altres l'aposta per la revocació de càrregs públics, i en el d'Equo, que ha aplicat sistemes de votació online per a les seves primàries i una xarxa social de simpatitzants per a la creació del seu ideari.

El final de la cultura política de la Transició

Como ha pogut, tot aquest magma d'innovació política, quedar gairebé invisible als principals mitjans i organitzacions polítiques? En part, ha estat així, perquè molts d'ells han preferit refugiar-se en conceptes culturals fugint de la paraula política i això els ha fet menys identificables per ‘l'oficialitat’. Però sobre tot perquè aquesta ‘oficialitat’ se'ls ha estat mirant continuadament com si fos una massa apolítica o marginal. És la recurrent errada de preguntar als que plantejen canvis en la cultura, en l'economia o en l'educación que per què no entren en política, com si allò que estan fent, no ho fos. De demanar-los que votin, com si molts d'ells no ho fessin. El canvi és que el vot està deixant de ser l'element definitori de la vida política de les persones. “¿¡Apolítics!? ¡Superpolítics!”, aclaria una pancarta a Sol.

Vinyeta de Miguel Brieva

“El monopoli de la paraula ha esclatat, s'ha desbordat”, ens diu l'editor i pensador Amador Fernández-Savater. “Han aparegut altres temes dels quals parlar i una nova forma de construir la percepció dels problemes”.

A Espanya, es fa imprescindible creayr el fenòmen global de la xarxa amb la mort de la ’Cultura de la Transició’, concepte parit per Guillem Martínez per definir els llenguatges i els criteris socials que s'apliquen a Espanya des del pas del franquisme a la democràcia i que ara comencenn a esvair-se. En el terreny de la política, Fernández-Savater ens descriu la cultura de la Transició com a “consensual, desproblematitzadora i despolititzadora”.

"Això de consensual sona bé, però en realitat no és un consens després del diàleg sinó un pacte previ sobre les coses de les que es pot parlar i de les que no", aclareix Fernández-Savater. "Quan es deixen enrere els anys 70, la cultura política de la Transició diu: apa, això és el que hi ha. I es posen uns temes sobre la taula dels que sí que es pot parlar: nacionalisme perifèric, laïcisme, els toros o els límits de velocitat ". Però les qüestions essencials de la democràcia, segons aquesta teoria, no es toquen. Per això es tendeix a evitar el conflicte polític (desproblematitzant) i despolititzant la cultura.

El primer gràfic # y aquest cartell són creacions de vocesconfutura.tumblr.com

La cultura de la Transició ha entrat en crisi, d'una banda, perquè "les pors gestionades per la política des del 77 (por al Cop d'Estat, por a l'herència del franquisme, por al terrorisme d'ETA) són pors en declivi. No és que siguin invents, són coses ben reals, però realitats en desaparició ", explica Fernández-Savater. De l'altra, perquè la contraprestació del consens, és a dir, la protecció de drets com la salut, l'educació o el transport "també s'està debilitant".

 El característic afany del 15M per no declarar-se d'esquerres o de dretes seria, segons aquest plantejament, una manera de “fugir de la trampa de la cultura de la Transició, que abusa d'aquest esquema per a dividir-nos falsament”, diu Fernández Savater. La gent no es deixa encasellar perquè així no els deixen plantejar debats interessants. I a més els assignen unes suposades aliances i uns suposats enemics que potser no són els que volen tenir ". Segons ell, comença a tenir sentit parlar de l' "individu connectat a una esfera pública o, millor, a l'esfera del comú".