#OWS I ara què? - una visió dels Indignats d'Espanya

Apunt del bloc de l'AdBusters Magazine, signat per Carlos Delclòs i Raimundo Viejo i publicat el dimecres 18 de gener de 2012.

Traducció de Translator Brigades

La partida és en marxa, però... quina és la jugada?

En el seu famós discurs a Ocupar Wall Street, Slavoj Žižek fa, als presents (i als usuaris d'arreu del món a través d'Internet), una advertència important en forma de consell amistós. "No ens enamorem de nosaltres mateixos. Estem tenint una gran experiència aquí. Però recordeu, que les festes s'acaben. El que importa és el dia després: Quan tornem a la vida normal, hi haurà algun canvi?" Pels indignats del moviment 15-M a Espanya, els resultats de les eleccions generals del 20 de novembre van marcar l'inici del metafòric dia després.

Que el Partit Popular, de dretes, obtingués la majoria absoluta del govern, amb només un lleu augment de vots a causa de l'espectacular desintegració del suport popular al Partit Socialista, no va ser cap sorpresa per a ningú, i encara menys pels indignats.El què pot haver sorprès a algunes persones, però, és la relativa baixa intensitat de les mobilitzacions des que la dreta és al poder i encara més des de l'anunci que anaven a posar en pràctica les mateixes polítiques neoliberals de violenta austeritat imposades pels règims tecnocràtics de Grècia i Itàlia. Com Amador Fernández-Savater va dir fa poc, la pregunta que es fa molta gent és, "on són totes aquestes persones que van ocupar les places i les assemblees de barri durant la primavera? S'han desencantat del moviment? Són incapaços de fer compromisos duradors? Estan resignats a la seva sort?"

Fernández-Savater no ho creu així: "Sense cap estudi a la mà ni la possibilitat de generalitzar, baso la meva anàlisi en la gent que conec personalment i en la manera com ho veig pels resultats en mi mateix. Crec que, en general, la gent ha seguit amb les seves vides ... Però dir que han seguit amb les seves vides no és una expressió gaire encertada. Un cop s'ha passat per la plaça, no se'n surt, la vida ja no és la mateixa. Car es torna una nova vida: Tocada, creuada, afectada pel 15-M" I afegeix que el 15-M no és una organització social, sinó "un nou clima social". Però, com s'organitza un clima social? Quines noves possibilitats d'autogestió, de desobediència civil, de cooperació i de mobilització massiva s'han generat, i què queda per fer?

Amb el temps, l'onada de mobilitzacions que primer va colpejar les costes de la Mediterrània per estendre's arreu al llarg de 2011 ha superat la seva fase inicial. Aquesta fase ha aconseguit substituir el discurs dominant pel nostre. Ara sabem que el problema no és una falla tècnica misteriosa que s'anomena crisi, sinó els delictes intencionals d'una cleptocracia. Aquesta distinció és crucial: mentre el primer suggereix un dilema de gestió que s'oposa als enfocaments d'esquerra i de dretai, el segon traça una línia entre l'1% de la població que abusa del poder per tal de robar a la gent, i aquells que es neguen a consentir-ho i opten per la resistència en nom del 99% de la població que no s'ha apuntat a l'orgia especuladora.

Arribats en aquest punt, la pregunta òbvia és: "I ara què?" Per descomptat que hem de seguir protestant junts, sobretot si optem per fer-ho, de forma intermitent i massiva, a favor d'una crítica general del sistema des de causes particulars. I en l'escala més petita, les lluites concretes han de seguir prenent els carrers de les ciutats. No obstant això, és de fonamental importància que aquestes lluites no estiguin massa desconnectades les unes de les altres. Aquests processos serveixen per mantenir les preguntes que mantenen viu el moviment i que s'adapten a les situacions sempre canviants en què operen. Però això no dilueix la qüestió de les alternatives que podem oferir.

La conquesta del poder polític, particularment en les democràcies liberals, no és la tasca més important del canvi social. El canvi polític tendeix a ocórrer quan els canvis socials s'han consolidat. Per tant, si el que volem és canviar les relacions socials existents i llimar les desigualtats, no té gaire sentit donar prioritat a un canvi de poder polític amb l'esperança que el canvi social s'instal·larà des de dalt. En canvi, el primer desafiament, com va assenylar John Holloway, és "canviar el món sense prendre el poder", per construir i enfortir les institucions alternatives dels béns comuns.

Per descomptat, en parlar d'institucions no ens estem referint a les institucions polítiques - parlaments,  executius i similars -. Tampoc ens referim a les que poden estar entre el poder i el moviment, com són els partits polítics, els sindicats o d'altres organitzacions similars. Ens estem referint a les institucions que serveixen de base per al moviment i que es defineixen per la seva pròpia autonomia: centres socials, col·lectius d'activistes, mitjans de comunicació alternatius, cooperatives de crèdit i cooperatives de treball i consum en general. Institucions com aquestes constitueixen, ni més ni menys que els espais materials on podem articular els valors, les pràctiques socials i els estils de vida sobre els que es fonamenta el canvi de clima social que s'està produïnt hores d'ara a tot el món.

En molts llocs, aquestes institucions alternatives ja estan en construcció. A Catalunya, la Cooperativa Integral Catalana, que serveix per integrar el treball i el consum de diferents cooperatives del país a través d'espais compartits - educació, botigues, serveis legals, i reunions -, ja compta amb 850 membres, milers d'usuaris i ha inspirat a més "cooperatives integrals" de l'Estat Espanya. Mentrestant, als Estats Units, 130 milions de nord-americans són propietaris de cooperatives de treball, consum i crèdit i 13 milions de nord-americans s'han convertit en treballadors-propietaris de més de 11.000 societats laborals, 6 milions més que els afiliats en sindicats del sector privat. En les properes setmanes i mesos, esperem explorar algunes d'aquestes institucions alternatives i les possibilitats que s'obren per al 99%.

A Empire, els teòrics polítics Michael Hardt i Antonio Negri examinen la forma en què un Imperi cleptocratic controla a les persones a través del que Michel Foucault va anomenar biopoder: "una situació en la que el que està directament en joc en el poder és la producció i reproducció de la vida mateixa". En molts sentits, aquesta és la força que, les nostres experiències als carrers, les places i les assemblees, informa la nostra vida quotidiana i les nostres decisions a llarg termini. Els moments espectaculars que compartim són una font estimulant, fonamental de l'energia per al moviment global. També són adob per als mitjans de comunicació sensacionalistes, que devoren els esdeveniments per convertir-los en supèrflus i pornogràfics titulars. Però la revolució no està sent televisada, precisament perquè el que està succeint ho fa dins de nosaltres mateixos i entre nosaltres. Ens estem movent molt lentament pels seu ràdars mediàtics, perquè anem més lluny, amb molta més amplitud i amb manifesta profunditat. I, si juguem bé les nostres cartes, controlarem el nostre temps, el nostre treball i les nostres vides abans no se n'adonin.

Sota la llum de les lletres: El Castell de Kafka i la reforma institucional de la Unió Europea

«Li avorreix la història?». «No», va dir K., «m'entreté». Al que l'alcalde va dir: «no li explico perquè s'entretingui». «Només m'entreten» va dir K., «perquè puc veure la ridícula confusió que, arribat el cas, pot decidir la vida d'un home» (Kafka, 1922, El Castell)

Ahir, ja de matinada, llegia inquiet els últims capítols de El Castell en què s'allarga la tensa existència de K. en un poble perdut prop d'un gran castell. Avui em desperto amb la sensació de seguir dins de la novel·la. El mateix esgotament i la mateixa frustració es dibuixa en aquests personatges que, tenint clares les seves decisions, no tenen cap argument que les fonamenti quan es presenten a la pantalla del meu ordinador. I és que aquesta sensació de malentès constant que he experimentat seguint les peripècies de l'agrimensor torna al llegir les notícies que arriben de l'última reunió dels caps d'Estat i de Govern europeus que envaeixen les edicions digitals dels diaris a Internet.

Resulta que tots els mitjans destaquen que finalment, després de 10 hores de reunions, el Regne Unit rebutja la reforma institucional de la Unió Europea. Que Hongria, la República Txeca i Suècia, d'altra banda, hauran de consultar l'adhesió a aquesta reforma als seus respectius parlaments. Apareixen notícies sobre la nova arquitectura institucional que s'està planejant per a la gestió de la UE, dels 200.000 milions d'euros que volaran al Fons Monetari Internacional o dels límits de dèficit que seran imposats per a tots els països dins d'aquest nou marc institucional. Ara bé: Què significa tot això? Què és el que es pretén aconseguir? En funció de quina lectura de la crisi es prenen aquestes mesures? Quina és la visió de l'economia que tenen aquests líders i els seus consellers de torn? Quins són els riscos que impliquen aquestes decisions? Qui sortirà guanyant i qui perdent?

Torno llavors a El castell de Kafka i fins i tot em diverteixo buscant semblances entre els personatges de la novel·la i els polítics de la ficció que és avui la Unió Europea. Aquest posat de tenir clar el que s'està fent en tot moment sense poder percebre no només les conseqüències del que es fa, sinó també la visió general que engloba l'acció, m'és familiar. Un micromón en què tot ha de ser comentat fins a l'extenuació, però on ningú acaba de construir un relat coherent on s'assumeixen, per responsabilitat, les conseqüències que es deriven de la seva execució. No en va, la novel·la El castell (com diu el narrador de Vila-Matas a El mal de Montano segons Justo Navarro) pot ser definida com el turment d'un comentari sense fi. Una novel·la (i això ho diu Vila-Matas, o millor dit el narrador de El mal de Montano de Vila-Matas) infinita i incapaç de tenir final, entre altres coses perquè en ella l'agrimensor no viatja d'un lloc a un altre, sinó d'una interpretació a una altra, d'un comentari a un altre. Per acabar: a què em sona tot això?

Un altre aspecte inquietant de la novel·la que pot donar més pistes per a interpretar l'embolic que avui representen els nostres polítics de torn, és el tractament que Kafka fa del temps. Hi ha un narrador que estableix una seqüència lineal dels fets, però al seu torn, els propis personatges de la novel·la van deconstruint aquesta seqüència lineal i es mouen del passat al present en les seves converses i monòlegs. El temps en el món de Kafka, es pot dir que pertany a les persones que protagonitzen la història, mentre que en mans del narrador només és una seqüència de fets que se succeeixen. ¿Podriem parlar també de dos temps quan veiem els polítics prendre mesures contra la crisi i als ciutadans, a les persones, vivint el seu dia a dia? Són diferents concepcions d'una mateixa realitat? O directament dues realitats diferents?

Deixo la pantalla de l'ordinador i torno al paper. Llegeixo un text titulat "Franz Kafka, revaloritzat" escrit per Hannah Arendt el 1944. Arendt hi assenyala:

"La vida finalitza de manera inevitable i natural amb la mort, per tant, sempre és possible predir com acabarà. El camí natural és sempre el camí de la decadència, i una societat que es lliura cegament a la necessitat de les lleis que ella mateixa ha promulgat, està condemnada a la decadència. Els profetes profetitzen, necessàriament, desgràcies, perquè la catàstrofe sempre és previsible. El miraculós és la salvació, i no el desastre, ja que només la primera depèn de la voluntat de l'ésser humà i la seva evolució natural."

Traducció pròpia de  l'encertat texte publicat per Jon Inglemo Zaldibar al impedrible Pensamiento Pedagógico Radical, un espai per a la reflexió crítica al voltant de la pedagogia, l'educació i les seves institucions.