Definint Cataladistes by El Desertor Ocasional

El desertor ocasional suma una nova secció. Una secció que s'alimenta de grada i bar. Una secció on, un servidor, anirà publicant un tipus de desercions de la realitat que tenen el cor com a casa i la raó com a indefugible filtre.

I tot comença molt, però molt enrere.

Resultat d'imatges de barcelona 1973-74 mora

Quan era menut, menut el futbol entrava a casa per la ràdio i les converses que, un marrec, caçava al vol dins de casa. Per això, els primers equips que la sang em va portar al cor, varen ser el Futbol Club Barcelona d'en Mora, en Rifé, en Cruyff, el Cholo i en Migueli, i la Unió Deportiva Taradell, l'equip del poble, que seguia el meu enyorat avi.

Seguint el fil vital de Tarzán Migueli, el Cádiz va anar penetrant al meu cor i va anar prenent callada consistència a mesura que el Barça esdevenia una empresa. En Màgico Gonzalez i el Sandokán JuanJosé van fer la resta i, ja en plena maduresa, aquella llavor, regada parsimoniosament pel tarannà dels jugadors suara esmentats i per l'actitud de les Brigadas Amarillas, va esdevenir florida lloança en el meu cor. El primer apunt d'aquesta publicació és fruit d'aquests amors consolidats.

En paral·lel, amor de barri, vaig defensar una samarreta que em feia sentir l'orgull del veïnat. El desaparegut Atlético Diagonal esdevingué així un referent vital on oblidar els mals moments de l'EGB. Amb el temps, i un xic de coneixement històric, l'adolescència va fer que l'equip històric del barri, el Júpiter prengués el relleu a l'esquadra del veïnat. Eus aquí doncs el segon club que segueixo, des de la distància gracienca, amb ganes de viure'l com un membre més del Reducte Grisgrana.

I, justament, el Reducte, i una ideologia que no amago, em van apropar a l'equip dels manobres per excel·lència: el Sant Paulí. Bandera pirata i idees clares per fer un món més just, més proper i on tothom gaudeixi d'una vida plena.

La vida plena que sorgeix dels irreductibles fans del Millwall, l'equip dels estibadors del port de Londres i, potser, el més recent a trobar un discret lloc al meu cor pels seus orígens populars en un barri d'invisibles perdularis que ha parit bèsties indomables com Iron Maiden o els i les protagonistes de Jack l'Esbudellador

I ja que hi som posats, potser aprofitem per recuperar aquí alguns escrits de vivències a l'Aimé Giral, el camp de l'USAP de Perpinyà, per les places castelleres on he rondat amb els castellers de Barcelona i a l'Ataualpa quiteño, on vaig poder gaudir d'un instant de la millor temporada del Deportivo Quito, tres amors de joventut dels quals en servo bones memòries i tenen un lloc preferent dins del meu cor.

ACTUALITZACIÓ a 8 de setembre de 2022:
Aquest estiu, el 12è estiu que visc a Rota suma un nou equip al meu cor, La Roteña, els irreductibles índios de Rota que defensen els color vermell i negre des de la Barriada Pizarro i que treballen d'allò més la cantera des de ben menuts.

Apa!

Un vaixell ple de vides

Demà fas anys i tens un desig.
Demà fas anys i avui farem les vespres,
potser amb el cor encongit, potser amb el cor engrandit.

Arribem vora el mar, el luxe dels iots i la majestuosa presència del Maremàgnum, l'Aquari i el cinema contrasten amb la modesta aparença d'un veler amarrat al moll.

Les aigües, al port, són calmades i el sol, mandrós, inicia el seu declivi vers ponent, indicant-nos que el món gira, que la natura fa el seu curs.

Pujem al vaixell per una palanca menuda. N'entra un i, quan ja és a coberta, passa el següent. La pau dels cargols és la nova religió. Ens assaiem i parem les orelles per sentir, més que escoltar, les explicacions d'un relat nascut de la bona voluntat de dos socorristes badalonins.

L'Astral fou un iot de luxe i ara és un illot mòbil que navega a quatre vents per la mar nostre. Ho fa, coordinat amb d'altres persones, per atendre a persones que fugen d'indrets on la nostra economia gasta bales i concerti és fabricades per manobres que viuen d'una indústria que lleva vides en aquells altres móns on hem traslladat els nostres problemes.

Visitar l'Astral és un cop anímic, una sotragada per qualsevol ésser humà que tingui un xic de cor no rovellat.

Baixar als camarots, encongeix el cor. A popa, les petites habitacions del servei i la cuina, a proa, la gran estança d'un emprenedor que, del descans, n'ha fet l'èxit a la manera occidental.

Avui, el vell iot veler esdevé resguard en alta mar per onze àngels que malden per salvar vides, les vides d'aquelles que fugen del foc i la destrucció.


Sortim del vaixell amb veles inflades i amb el cervell d'una filla solcant els mars amb la sana voluntat de ser, a més a més, socorrista.

Terrasses curulles de turistes que ens visiten, un pont que ens torna a ciutat. Tu, tanques els ulls i se'ns la inseguretat de viure la remor urbana només amb les orelles. Conduïda pels teus fills, avances segura de qui et porta. I, de cop, el silenci.

El silenci d'un passatge que mena al palau de les persones que no respiren, el silenci calmós que precedeix aquell bosc que és casa de persones màgiques com tu. Al Bosc de les Fades, els ulls dels menuts creixen i la pau ens envolta en aquestes hores primeres d'un vespre de tardor.

Amorosits fem un mos i ens deixem bressolar per l'ambient d'aquest espai tan teu com de la humanitat d'aquell vaixell que avui hem visitat 



O obriu la nit o la nit se us menja!

Divendres, 17 de setembre de 2021, quarts de vuit del vespre. Poblenou. 

Aquestes són les coordenades de l'inici d'un viatge sideral, com deia la psicodèlia barcelonina dels anys 70, aquella que els llibres d'història redueixen en el ying Pau Riba i el yang Pau Malvido, aquella que empenyia, per la via disbauxada, el corsé imposat per un règim que no se sabia si agonitzava o no, aquella que, amb canvi d'aires, ritmes, fesomies i mitjans he ensumat una nit de setembre, amb un altre corsé imposat per la por i la seguretat que alimenten un règim que no se sap si agonitza i no. 

- No tornis tard, eh! Si tornés tard i fent renyines et faré dormir al balcó i et ruixaré amb la manguera - li diu la sogra al seu gendre, al meu company de viatge.

Divendres, 17 de setembre, quarts de nou del vespre. Sants.

Una mitjana d'Estrella i una Voll a la taula d'un bar. D'un bar on no tenen bosses de patates. 

Fem repàs de vida i rememorem moments d'aquella colla que vàrem ser i que ara, ell més a prop i jo més allunyat, seguim de lluny, d'aquella gent que, quan ens trobem, encara ens reconeixem i ens tractem com si no hagués passat el temps  una d'aquelles colles que, sense veure'ns, sabem que algú pot respondre als moments d'angoixa vital que, tard o d'hora, toquen a tothom.

Ens aixequem, tot xerrant, per cobrir la breu distancia que ens separa de La Deskomunal, un d'aquests espais que, sense perdre la fesomia industrial, esdevé temple cultural, amb llibreria inclosa.

El motiu: retrobar un artefacte musical que, d'arrel nostrada, viatge al Carib per revisitar el bo i millor de sons com el calypso, el mento i les fusions que, aquests ritmes, fan amb el jazz o l'ska.

Lletres treballades, instrumentació acurada, mestratges compartits per un grup que, amb el segell de Don Xeriff Monlleó, fan les delícies de qui subscriu aquestes notes i dels qui l'acompanyen.

Pausadament i sense presses es va congregant la parròquia que, alguns amb coneixement de causa i d'altres per l'estela deixada pels enyorats Doctor Calypso, hem pres la determinació de viure en directe aquest concert.

Es noten, però menys de l'esperat, els efectes d'un conjunt tocat per la Covid, d'una colla que ha patit algunes baixes i ha gaudit d'algunes incorporacions. Incorporacions que, per un servidor, donen consistència a l'espectacle i diversifiquen el viatge pels inescrutables camins empresos pels Calyp6.

El concert, com mana la llei, és assegut. I poc més diré sobre l'horeta llarga que vàrem gaudir en companyia, entre més del sempre impecable Xavi i d'en Pepón, a.k.a. Mamar no puc. Així com de la colla de la Laia, baixada, com jo aquest cop, del barri de Gràcia.

Divendres, 17 de setembre de 2021, quarts de dotze de la nit. Plaça de Sants

El Sant Bertomeu fa cantonada i és farcides de guiris i estudiants, estudiants i una cambrera que porta el carinyu com s bandera en atendre als congregats. Una canya, una Voll, un entrepà de truita, un de llom amb formatge i unes braves són el parament triat per reprendre la conversa i parlar del Joan Marc i la Marta, de la Marta i l'enyorat Ramon, d'en Ramon i de l'enyorada Muntsa. Posem bàlsam a ferides i nem mossegant la vida per preparar el retorn al Poblenou.

Dissabte, 18 de setembre, quarts d'una de la matinada. Poblenou

Sortim del metro envoltats de joves que, bossa en mà, fam de rius camí del mar. Hem fet tard per viure la Festa Major i retrobar-nos amb alguns dels amics del barri que en va criar.

Voltem pels carrers d'un Poblenou Curull de riuades sorolloses que faran la festa a la platja, en no tenir espais més controlats on dirigir la seva fam de rauxa.

Un comiat i a seguir les passes. És d'hora. Entotsolat, caminarem fins al pis tot creuant la Barcelona pandèmica.

Dissabte, 18 de setembre, a les petites. Barcelona

Navego al ritme de la nit pels carrers de Barcelona. Al triangle golfo, tot és tancat de poc i els grups barandegen la nit, orfes de casa. A Marina, la xurreria em proveeix d'una Coca-Cola que l'acompanyarà fins l'Estació del Nord. Pel camí, grups de gent fent el botellon amb el bafle com a cant de sirena nocturn. A les vores de l'estació, gent amb maletes, algun amb entrepà i beguda per fer més lleugera l'espera. A Gran Via, algun solitari - perdoneu, sabe de donde sake el autobús a Pineda -. Més enllà, els botellots, muden de fesomia amb vestits escotats, trajes de roba fins i cossos afaiçonats en gimnàs. Passeig de Gràcia és el paradigma del botellot amb beguda de marca. Uns botellots que tornen a muda en entrar a la hispteritzada Gràcia, destí del navegant.

En resum, que volia parlar d'un concert i he acabat amb un crit clandestí per obrir la nit, abans no sigui massa tard i la guerra d'altaveus al carrer s'imposi a la cultura de la nit, amb grups ben treballats i mesures més segures, crec jo, que les que ara viuen totes aquestes persones que viuen la nit, cadascú a la seva manera, però amb l'ànima reivindicativa en vers als lladres de rauxes i disbauxes.

En arribar, al pis, un prec: 

- O OBRIU LA NIT O LA NIT SE US MENJA!

Desercions és tàut - Maite zaitu

Aquest beuratge és propi de Zugarramurdi, és pura sang de Manex i Amanda o d'una comunió mística de creativitats sumades a la vora de la mar. 

Un hom com jo que ha fet de les Russian Imperial stout el seu camp d'estudi gustatiu i saborós, s'endinsa, innocència la meva, en les ondulades ones de les pastry stout amb aquest artefacte comunicatiu que ajuda a passar el desert historiogràfic entre les dues Black is Beltza: la que visqueren els nostres pares vuitantins i la que vàrem viure els cinquantins durant aquells anys 80 d'experimentació i aprenentatge.

L'Ainhoa de Boga Garagardoa està feta amb l'amor de les grans persones que fan de la revolta, somriure.

Cal tastar-la!

Desercions És Tàut - Infinits saborosos


La Black seas of Infinity va ser la primera. I, per això, li tinc un cariñu especial. Aquesta stout de la hospitalenca Tibidabo brewing anava en el pack cerveser del meu cinquanté aniversari i fou la causant d'aquesta derivada que visc a llaor de les cerveses negres amb accent eslau i nom imperial.

Cervesa bàsica (aigua, malta, llúpol i llevat) parida després de 15 mesos d'embaràs en bóta de roure, el que li dóna aquest to nocturnal i cusidor d'ànimes. En fin Serafín, per mi, encara, la millor de la seva mena. I, per tant, encara en cerca de la stout que la substitueixi. 

Gran, com el Quico, rendeix-te!, un discu per intentar rescatar l'enfant terrible de la Nova Cançó.

Desercions és tàut - el senglar volador!

La cervesa del senglar (basurdik en la parla dels seus patidors) és una stout amorosida amb vainilla del Pacífic que li dóna un sabor dolç, tan dolç que trenca amb els gustos propis de les Russian Imperial Stout tastades fins ara i que m'han seduït prou. 

 No és una pastry stout, crec jo, però, del degustat fins ara, és el que més s'hi assembla i podria passar per ser una d'aquestes evolucions que van prenent les negres més russes del món.

Per resumir en breu: una garagardoa per donar el saltus des de les llançadores de baines de Tahití.

Desercions És tàut - Endavant les maltes!!!


Les Laugar Rebel Beers (LRB) són fruits màgics per neurones tafaneres com les meves. Stouts envellides en diferents botes assaonades amb gustos diversos. Si vols descobrir el món de les Russian Imperial Stout, les LRB són una bona escola. Una escola que, a més a més, t'ajudarà a viatjar per la història del segle XX, amb la Guerra Freda al capdavant i la Rússia com a protagonista Aurrera!

Cervesa de cos, artefacte per nits que ara no podem viure (Covid kampora!), punt de cafè per gaudir de belles llunes i llargues nits amb ulls de panda o mussol fins la matinada i més enllà. I això que, l'ampolla és suau per una Stout, només 11 graus de fades de mitjana.

En fin, una autèntica cervesa pirenaica o, precisant un xic, del país del xistu.

Desercions És tàut - La del 🦉!!


La Black Barley de Rapaces Night Hunters és un artefacte col·laboratiu de La Guineu i La Quince, dues artesanes que fan de la curiositat, ensenya. Fruit de l'enginy és aquesta edició limitada a 1823 ampolles de cervesa envellida durant 24 mesos en bóta d' "oloroso" i que són sublims per nits al ras i raves d'aquestes que feu el jovent d'avui dia.

Val a dir que, d'entrada, és una puntada de peu amb puntera de ferro al gust. El noqueig et pot portar a rebutjar-la, però si ets capaç de superar-lo, l'orgasme és absolut i la rendició assegurada.

Surar

Com el suro
que sura
suro jo.

Suro sobre la femta pudent
d'uns edificis roents
farcits de gents roïnes.

Suro aferrat als somnis viscuts
en una vida que clou i s'apaga.

Em sento vell,
potser savi!
(santa supèrbia!)

Em sento com aquell que,
reclòs en dolça presó,
menja molt, caga fort
i se'n riu de la mort
i de qui la vetlla.

Que dolç ha de ser morir
quan el meu país,
cada cop,
és més lluny de mi.

UNA RUPIT - TARADELL XL (4 de 4) De Sant Julià de Vilatorta a Taradell

[Eps, si has arriat directament aquí, et recomano la lectura sencera des del principi de tot plegat]

Vigilant en les baixades, tirant de motor en les pujades, arribem a la roca que, en temps de travesses de muntanya i GRs marca el límit del meu país petit. És al capdamunt d'una pujada i, com dic, el cor s'escalfa i la mirada interior i veu les passejades fetes amb la quitxalla juganera de casa.

Corriolejant, fem una lleu pendent i jo què haig de fer el Chiquito patidor altra cop per a vèncer-la i arribar, ara si, al Santuari de l'àvia Maria. Hasta sembla que la senti, de dins de l'ermita estant, animar-me per arribar a les llaminadures de La Trona.

De Puiglagulla a La Trona podria tancar els ulls de nou i avançar amb la brúixola interior. Me'n conec cada boci de camí, cada bri de pinassa, cada granet de terra vermella. En arribar a La Trona, el meu llibre de ruta em diu que s'ha de pujar cap al corriol de sota l'Enclusa, però em diuen que no, que ara s'ha de seguir la bella pista entollada que ha esdevingut trialera per a gaudi de ciclistes i motards. Fent aquest camí, els dits dels peus canten absoltes. I pensar que el darrer cop, la vaig fer amb la filla rient sobre les espatlles!

Per passar el dolor i encendre els ànims, prenc el mòbil de la butxaca i escolto la gravació que la família xiroia i riallera m'ha fet arribar poc abans del pas de la Mina. Cap fred i cor calent, arribo a La Collada, valido el QR del dorsal, faig una fruita, la darrera glopada d'aigua i, confiat, inicio el descens cap a Mansa regulant al màxim la pressió dels peus malalts. Per fi deixem la pista, per fi planegem i després remuntem la pujada cap a les baumes i el castell. Serrem les dents, sabem que, pels peus cardats, queda un tram que serà etern, però que és, possiblement, el més trepitjat per mi de tota la caminada.

Baixa un xic, planeja i pren el trencacames de la Serra amb les seves pujades i baixades fins a la darrera planejada amb suau descens que acaba a la corba per on pujàvem amb l'avi Josep camí d'alguna font, d'alguna tarda d'estiu a Can Pep. Baixada, mínima pujada, peus a l'asfalt, l'Institut, la cruïlla amb el carrer de casa i l'arribada, l'arribada que ja no esperava atrapar, l'arribada tan desitjada com la dona que s'ha fet un gran lloc en el meu cor, un cor eixamplat amb dues criatures que enamoren.

A la porta del CET, darrer control de pas i un somriure en desplegar per darrer cop el dorsal rebregat i viatger.


Dins del CET, la felicitat del repte assolit creix amb els presents que la bella casa i llurs estadants tenen preparats per als participants. És moment de recordar les reunions de Junta i el gran secret del present que, travessa rere travessa, només coneixíem uns pocs i el guardàvem com un tresor fins aquest màgic moment, el moment en què un se sent fort com un roure i membre d’una companyia de caminants que no finarà mai.

ADVERTIMENT PER A MENTS CURIOSES:
Tota la problemàtica dels peus ha estat derivada d’una errada de preparació prèvia. Si m'hagués tallat les ungles, no s'haguessin malmès xutant pedres i arrels. De fet, en arribar a casa, només les ungles dels dits grossos eren d'aquell color blavós tan peculiar. Cap més nafra ni mal que l'estat ruïnós fruit de l'únic descuit en la preparació tècnica de la caminada.

UNA RUPIT - TARADELL XL (3 de 4) De Vilanova de Sau a Sant Julià de Vilatorta

Amb aquest pensament en ment fem les quatre escales de baixada del nou indret d'avituallament, creuem la carretera i comencem a petjar de nou terreny rural.

El corriol és farcit de pedres i el dit gros del peu dret comença a ressentir les cosses que hi dono. Arribo dalt després de bufar fort i donar el punt just d'esforç que aquest corriol demana.

Planejar és senzill i, aquest punt de calma, em permet parar esment en l'evolució dels 9 anys passats des de la darrera Rupit - Taradell. I és que aquí, com a Tavertet, La Riba i Vilanova, l'avituallament ha mudat de lloc, prenent la distància justa per a cobrir la necessitat de nutrients pròpia d'aquestes jornades. Uns tallets de poma, de nou un suc i, au! va!, narinan cap al Salt de la Minyona i la Mina tot carenant.

En arribar a la baixada per la bella i sempre recordada pedrera de la Mina, el dit gros del peu dret cou com mai i això hem fa baixar molt lentament i amb forta vigilància. Serà una constant d'aquesta segona meitat del recorregut: pujades i planejades a bon ritme i baixades amb dolor intens al dit del peu i, de retruc, en altres parts d’aquest mateix peu i de l’altre, ja que no es pot fer la trepitjada ferma que tot descens demana.

Passat el mal tràngol toca pujar a les antenes i, en aquest punt, el canvi és sublim. Abans s'ascendia per asfalt i ara un corriol et permet gaudir dels boscos i gairebé no veure ni les antenes. Tros de pista, cop de bastó i passa, cop de bastó i passa per tirar de tècnica i experiència quan l'entrenament ha estat escàs. Quan me n'adono ja sóc passant pel misteriós Sant Llorenç dels Munts i, ben aviat iniciar una pujada que esdevindrà de nou pesada baixada de penitent nafrat. Amb el què m'agraden a mi les baixades i haver-les de viure amb pas de Chiquito pecadorrrr amb cura i dansa macabra. Però bé, ja falta poc pel caldo i la botifarra i les visions alegren el camí. Les visions de les companyes i els  companys de travessa que, en avançar-me, muden la seva fesomia i esdevenen pioners d'aquesta travessa amb els seus jerseis de llana, pantalons de pana per sobre el genoll i velles xiruques d'aquelles amb les que passàvem les hores. Visions i records de l'inici d'aquesta travessa damunt dels llençols que cobrien aquest país tot just fa unes hores.


Les visions es foragiten en arribar a la plana i emprendre la pista que, passat el cementiri, et mostra les primeres cases de Sant Julià. Segur que si tanco els ulls faig aquest tram del camí amb lleugeresa.

Ara per aquí, ara per allà, la sorpresa es fa present en veure que, en aquests 9 anys, el dinar ha baixat del castell a les Set Fonts i això et permet fer la pujada amb la panxa plena i ànims renovats.

Ara sí, agafem el got de brou i l'entrepà de botifarra i alcem el porró de vi a llaor d'aquells que varen tenir la pensada de baixar de Rupit a Taradell per fer-ne una caminada tan bella i entranyable com aquesta.

No hi sóc gaire, no fos cas que l’encís del moment m'hi retingues en excés i els peus decidint acabar la jornada. Saludem algun ex-company d'aventures taradallenques i enfilem camí al castell per seguir planejant per damunt l'Eix camí de Puiglagulla.

Em vols seguir seguint, que ja som olorant l'arribada? si és així fes click aquí.

UNA RUPIT - TARADELL XL (2 de 4) De Rupit a Vilanova de Sau

Són quarts de set al pàrquing de Rupit. Baixo amb ganes d'estendre ales i volar, volar cap a Tavertet, car he trossejat el recorregut per eliminar el tel d’una aventura inabastable. No m'aturo com fan d'altres. Directe a l'inici, validació del dorsal i a fer d'au nocturna pels silenciosos carrers d'aquest vilatge de postal.

Prenc aire admirant la cuca de llum dels participants que pujen per dins del bosc. En breu, m'hi sumo i la matinada m'enxampa poc abans d'abastar l'encisador indret que et reté en llur inabastable i sobrehumana bellesa. Una bellesa que, si no vigiles, t'encisa i t'embruixa i et deixa bocabadat. Cal molta força per deslliurar-se d'aquest encantament i seguir avançant cap a L'Avenc, primer, i Tavertet, tot seguit.

El pas per Tavertet s'ha allargat un xic en comparació amb els meus records d'antany. Fem carrers en un poble encara adormit i saludem amistats que fan parada abans del descens cap a Sau. Jo, sorprenentment fort i sencer, segueixo l'estratègia de parar poc i moure peus i bastons amb lleugeresa. La manca de preparació és substituïda per una acurada tècnica del que ara en diuen marca nòrdica o nordic walking. Una tècnica que trasmuda en vella dansa de pastors en iniciar el descens del Collsacabra cap a les fondalades de Sau. Gira per aquí, gira per allà, anem avançant gent i, de tant en tant, xutant alguna pedra que fuig esperitada pel pas dels caminants.

Quan me n'adono, ja portem 11 quilòmetres i som a La Riba. Un xic més amunt d'un esperava control i avituallament, endrapo la tradicional coca amb xocolata i l'acompanyo d'aigua i suc de taronja.

A Sau llencem el potet del batut de cacau a una paperera i travesso de pressa la presa tot ullant, amb cert neguit, les diminutes personetes que pugen les escales a les Guilleries. 474 esglaons que obliguen a fer funcionar la musculatura de manera diferent. 474 esglaons que fan treballar els pulmons a pleret. 474 esglaons que arrenquen un somriure quan, vençuts, petges la pista on faràs camí pagès i boscà fins a la Vilanova, fita esperada.

El paisatge en aquest tram respira a salvatges Guilleries, a unes Guilleries domesticades per les mans d'homes i dones que se les estimen i en tenen cura, d'homes i dones com en Txevi Buigas que ara les treballa mentalment i les ressegueix en la llibertat d'uns somnis que no es poden engabiar.

Ara aquí, ara allà, notes la presència de cases espigolades entre els arbres i, de cop, repiquen les campanes de Santa Maria. Alces la vista i allà al capdamunt del turonet la veus com s'apropa i et crida amb l'alegria dels seus batalls.

Poc després de les 10, els pals repiquen pels carrers de Vilanova. Control de pas i reparador avituallament de fruits secs i beguda. Eps! Hi ha més coses, però jo em limito a allò que crec que necessito per remuntar el corriol que m'alci a la carena amb suficiència i garanties.

Vilanova recorda en Txevi i nosaltres, com no pot ser d'altra manera, esperem que el record d'aquestes terres li alleugereixi la pena de la injusta gàbia on el tenen pres.


Si encara vols seguir, el camí va per aquí!


UNA RUPIT TARADELL XL (1 de 4) Abans de començar

Costa pair totes les emocions d'un retrobament. Costa molt quan l'esdevenir vital, el riu de la vida que en diuen els poetes, t'allunya d'un món que vas transitar a cor obert. Un món que vaig haver de deixar ara fa 10 anys seguint els dolços cants d'una formosa sirena amb qui navego encara pels màgics i tortuosos camins de l'amor ple.

Fa 9 anys que no faig una Rupit. 9 anys que m'han fet marit i amant, pare i amic.

Eus aquí el marc d'una decisió presa, com aquella de fa 10 anys, sense reflexió, d'un impuls del cor per reviure la màgia del retrobament i el sabor de l'esforç.

Just en prémer el botó de la inscripció, vaig pensar: "com vols acabar aquesta caminada, si el màxim que has caminat és de Les Conques a l'Ullat? Com la vols acabar si acabes esgotat en fer els Tres Turons?"

De seguit, però, vaig pensar que ja era inscrit i que la voluntat de tornar-hi era ferma. Per sort, gran encert de la organització, vaig trobar els temps de pas pels controls de la Rupit i, amb ells, la possibilitat de calcular la mitja, la mitjana i la moda. Si vaig més lent que aquests temps, abandono i punt, tu! Que tampoc mi va la vida... o si.

Amb aquest consol de fons, vaig anar al local que tants cops havia trepitjat. Sentir-se a casa no és comú, però el CET, tot i la deserció de fa 10 anys, és casa meva, és a dir, espai familiar, acollidor, farcit de fesomies conegudes i cors amb els que he fet un tram important de la meva vida. Trobar-m'hi en Gerard i la Carme, entre més, em va fer el nen més feliç del món. Quatre paraules, mirar les llistes d'inscrits, rebre el got, el dorsal (357 N) i la cinta pel bus i, apa!, cap a Can Pepitu a descansar i acabar de fer-me a la idea que ja no hi ha volta enrere, que la Rupit és aquí i que cal gaudir.

La nit se'm fa llarga, el mico boig em ronda per dintre i em fa trepitjar un recorregut fet i refet tantes vegades que la memòria n'ha perdut el control. Ara, els somnis, en vigília, em transporten a l'any que el vaig fer amb en Joan i la Montse (crec que també venia la Rocío), l'any que m'hi acompanyaven en Carles i la Susana, l'any que - forma física envejable - el vaig fer corrent, l'any que feia d'escombra i el que passava en un dels avituallaments. En qualsevol cas, el despertador em troba ben despert, despert i sense haver dormit ni un segon, crec jo, en tota la nit.

Abrigall, cafè i al carrer. La nit és freda, però jo, ben guarnit amb samarretes i jerseis, malles i pantalons, gorro d'hivern, guants i buf de la 25a Rupit - Taradell només noto la fredor als ulls nus mentre enfilo la pujada de la Vilanova i m'endinso el centre de la vila, camí dels autobusos.

Quarts de sis al vell Camí Ral. Gent il·lusionada, autobusos preparats. Un somriure sota el buf que ha de ser l'amulet que em porti a bon port. Em trec guants i gorro. L'escalf de la gent és la millor estufa en aquestes hores foscanes.


A l'autobús, semblem moixons xerraires, una piuladissa de records i aventures, neguits i esperances.

[Si vols seguir la lectura, fes click aquí!

Cal anar al sud per no perdre el nord, però es pot anar al sud anant cap al nord

Diuen que cal anar al sud per no perdre el nord i, gràcies a la geopolítica global, els catalans tenim un sud al nord que ens ajuda en aquesta tasca.

Divendres passat feia 10 anys que les tendres cadenes de l'amor s'entrelligaven i quedaven fermades entre elles per viure i perviure noves vivències que colgaven les més antigues i vivencials vivències d'ambdues individualitats.

Aquest motiu, la dolça gàbia escollida per dos éssers independents, va motivar una fugida cap al sud aquest que és nord i que ja va servir per certificar, ara fa poc menys de 10 anys, que verament aquella gàbia era prou àmplia per a totes dues ànimes enamorades.

És així com, seguint les empentes del món, anem variant les previsions:

- Ens hi aproparem des d'Ulldeter
- Hi anirem des d'Espinavell
- Millor des de la Collada Fonda, que ja tenim una edat i n'hem perdut el costum.
- Saps que, diuen que diumenge plourà a bots i barrals. I si ens curem en salut, deixem el cotxe al refugi i, des d'allà, fem un tomb per valls, prats i fondalades?

I és així com l'adaptació al medi fa el seu camí i ens permet gaudir del camí fins al cor del Vallespir.

L'Ullat és un indret de transició entre boscos i prats.

El camí transita en forma de sendera que serpenteja per boscos embruixats, colls amagats i pastures d'alta muntanya.


Quan hom travessa la capçalera de la Tec, saltironant de pedra en pedra per damunt les aigües rialleres, ja sent l'atracció del gegant que, per damunt del cap, se'l mira.

L'Ullat, dues cabanes i un prat. Les vaques pasturen i llurs esquelles ens diuen que els núvols encara dansen i s'esperaren per buidar.


Pau i serenor, cures i records de nits dormint al ras. Aspira, respira. Pren tot l'aire d'aquest immutable racó de món que les ha vist de tots colors.


Depus dinar, desfem camí de nou i entrem al Xalet que el temps, i bones mans, ha actualitzat per fer-lo, si era possible, més agradable.

Vaig descobrir Les Conques per un cartell ubicat a les barraques de l'Ullat, ara fa un munt d'anys, molt més que l'escrit que em feu meritori del guardó que més il·lusió m'ha fet rebre. Suposo que per això, i per les visites fetes en anys posteriors, que el van convertir en una segona casa, fou la primera sortida on vaig portar la Xixeta més i mig després del xoc que ens va lligar.

Les Conques és un paradís. Llar de foc, vi calent i la millor de les companyies per part d'aquells que, jolius, s'hi apropen per cuidar-se i fer espíritual salut en contrades de conte i llegenda, de màgia i misteri, de pau i treva, d'acollida i llibertat.

Aquesta nit el refugi és ple de gom a gom: un grup d'uns vint, un solitari i nosaltres ens fa fer nit a la roulotte i no al gran dortoire de 18 places. La roulotte és un afegit al vell refugi, un indret màgic de parets de fusta i fesomia de cabana o bungalow de càmping. Allà compartim espai amb el llop solitari i un dels panteres grogues que arriben ja de nit després d'haver gaudit del bell cim del Comanegra.

Sopar de refugi, nit sota cobert mentre el cel xopa la terra i el fred s'escola un xic dins del palauet on, les quatre, som dormint.

Al matí, la pluja, la boira i el crepuscle ens segueixen parlant de la màgia d'aquest tros de món on el Costabona i el Canigó es xiuxiuegen fetilleries i llegendes que només les fines orelles poden capir.

Avui no farem camí i això ens permet esmorzar amb calma i lloar panteres grogues que, malgrat l'aiguat, no s'aturen i surten d'aquest indret per capir la màgia de la natura xopa. Valentia suprema en pell d'esportistes que s'han plantejat dos cims màgics per aquest cap de setmana de tardor.

Com deia, avui no farem el camí previst. Però, per certificar-ho, m'apropo al guarda d'aquest refugi, la fesomia del qual em resultava molt familiar, però desubicada en l'espai.

I és que, en Xevi, no és nou en això de rebre gent. M'ho va semblar en arribar-hi i, el coixí, sempre amic de remoure esperits i memòries, me'l va fer aflorar fent la daina trafugada entre estadants del transitat Refugi d'Ulldeter.

Parlem un xic de tot i de res, saltem l'espina axial del Pirineu com infants saltant a corda i acabem certificant-nos que la pluja va per llarg i que, aquell dia, serà difícil moure's sense mullar-se.

Fet al retrobament i maridats pel verb dos esperits de la muntanya, la Xixeta i jo tornem a mudar de plans i, a la ment de nou em venen, les paraules d'aquell gegant de veu fonda i dits àgils que vaig conèixer de força menut, tot dient, en ple concert: "vamos a canviar el programa porqué no estamos hechos a base de chips". I és així que, per enfilar plans, ens en pensem dos:

1.- remuntar de nou el coll d'Ares per veure si al nord del sud la pluja és més fina i podem prendre la pista a Setcases per fer una trapelleria infantil. O

2.- vagerejar en quatre rodes pel sud del Canigó i revisitar Sant Llorenç de Cerdans i la bella Costoja per dinar sota els Rocs de la Fraussa.

Rere nostre en una taula entotsalt, un llop solitari es mira el mapa i el cel, el cel i el mapa. Ens mirem amb en Xevi i m'hi apropo:

- Where are you going today?

El seu trajecte d'avui l'hauria de portar a Espinavell, però no li fa peça caminar sota la intensa pluja persistent i ens oferim a portar-lo fins als Estudis, sent ell pues qui decideixi el camí a transitar.

Dins del cotxe, parlem amb aquest portuguès de residència i ucranià d'origen. La conversa, com no podia ser d'altra manera, bascula entre l'excursionisme i la geopolítica que, en aquestes alçades, permet substituir les bastonades, barricades i esgarips en què es tradueix tot plegat pels carrers de Barcelona i més enllà.

Parlar lliurament amb algú que ha viscut la dissolució de la Unió Soviètica i la Gran Rússia post-soviètica, ajuda un xic a temperar les emocions desfermades durant aquests dies que duraran anys.

De fet, a la porta del Estudis, hi deixarem algunes preguntes i respostes i voluntats potser d'enfilar la conversa al voltant d'una llar de foc sota la pluja. Ens acomiadem però, sabent que les visions més oposades del món poden reconèixer-se i respectar-se pel verb i gràcia de la paraula sobre les experiències viscudes per totes les parts.

Temps de tardor. Núvols i sol que dansen i ballen i joguinegen per deixar el terra xop. Resguardats a Les Planes, fem un esmorzar de pagès. El fem, forquilla i ganivet amb gotet de vi, envoltats de caçadors de cara riallera i rostre colrat.

La pluja no para, les viandes són generoses, el vi hi és present i la pluja persistent ens fa, com no podia ser d'altra manera, mudar de nou els plans.

Baixem doncs carretera avall amb l'objectiu de caminar pel Montseny si el temps ens deixa. Però, navegants del canvi com som, ens parem quan veiem el sol i iniciem camí en direcció al Capsacosta. El sol ens acompanya i ens anima a caminar per aquest antic pas de trànsit entre la Vall de Bianya i el Sant Pau del qual sortim.

Xops com pollets, ens despullem dins del cotxe, intentem assecar-nos sense gaire èxit i ens mudem la roba que pesa com un bocoi curull d'aigua fresca i regalada. Ho fem, tot rient com quitxalla trapella i admirant un Costabona rialler que es pinta dels colors de l'arc de sant martí per a fer-nos les criatures més xiroies d'aquest món tan divers i variat, variat i juganer.


Dedicat a la memòria d'en Patrick.

50 són 50 i així els vaig viure jo

M'ha costat uns dies pair la tarda de dissabte.
M'ha costat uns dies processar les vivències ressorgides al cor de la ciutat.
I m'ha costat, perquè, com la mateixa actuació del 50è., n'hem viscut de tots colors. Hem viscut i conviscut, cadascú des del seu tarannà i amb la seva motxilla personal, les filles i els fills dels set magnificats que van decidir baixar a fer un pilar en un lloc central del fet casteller tradicional.

Dissabte pues preparava aquella samarreta de record vital que em mantenia a l'hospital, em calçava pantalons i camisa, i em lligava ben fort les espardenyes que, encara no sé com, van aguantar aquelles primeres agulles en el rovell dels primers castells de nou.

Al metro, obro el mòbil i miro d'entendre com funciona aquesta aplicació on em van dir que m'anotes quan decidís passar-me per la colla. La miro i penso que som d'una altra generació, que això és ideal pels temps que corren, però que jo sóc dels anys de full de paper i cerca del membre de tècnica que va passant llista al punt de trobada que, com avui, recordo davant la porta dels romans.

Fins i tot les Rambles han mudat llur fesomia. Bullidera de turistes cercant l'essència canalla d'una Barcelona que, o ha desaparegut o s'amaga en els replecs més íntims de barcelonines ànimes que, molt de tant en tant, ens perdem per aquesta verals amb els ulls girats endins per trobar-hi el sabor d'antany.

Per Canuda, el carrer del Duc i Portaferrissa ja s'espigolen les camises vermelles camí de la plaça Nova. La sang recupera aquell tremp de quan t'apropes a plaça i el nus de l'estomac es va lligant un xic per a desfer-se tan bon punt es tanca una pinya o comences a fer mans.

El Bilbao torna a veure'ns com ho ha fet des de fa vint anys. A les portes d'aquest local ens saludem entre mòmies que, passives, estimem la colla que ens ha fet més humans. Encaixem mans i cossos amb vells roures que encara viuen la colla dia a dia i la van fent créixer, tot fent de mestres al jovent que hi va arribant. Allà pues, a les envistes de la Catedral, la petem un xic amb els dos magnífics que encara avui ens deixen gaudir de la seva saviesa castellera: En Sala i en Nico, en Nico i en Sala no s'han volgut perdre aquesta diada que, sense gent com ells, no hagués succeït mai. I que, deuen pensar, els nostres pares a cor present en veure la munió de camises que avui ens apleguem a toc de gralla i de tabal?

La potència de veu d'en Montu ens crida a capítol. És hora de començar a moure's i jo, despistat com vaig, aprofito aquest moment per començar a girar i girar amb l'ajuda d'un company de generació amb qui havíem compartit algun lateral.

Em deixo portar pel carrer del Bisbe amunt, però, l'edat ens fa grans. i m'haig d'apartar un xic davant la força d'aquesta joventut que balla i dansa al ritme de gralles i tabals!

Arriba aquell punt en que l'ombra del carrer del Bisbe contrasta amb l'assolellada plaça que, en dies com avui, és la meva casa, el ventre d'una ciutat que infantarà castells, torres i pilars llargament assajats.

I és aquí, a peu de plaça, on els actius ja van fent de les seves per aplegar-nos en els cinc pilars, un per decenni, amb els que obrirem aquesta diada. I és aquí on haig d'agrair a l'Edu Paris que es retardes un xic i, memòria santa no em deixeu, un murri membre de la tècnica que encara em reconeix, em bada les portes d'una posició que enyoro encara d'aquells temps passats que, ves a saber, si mai tornaran. I és que, obro jornada, tot recuperant, en format pilaner, aquelles sensacions que té l'agulla, corretja de transmissió entre el baix i el segon, quan prem els genolls d'aquest darrer i viu la construcció des d'un rovell que, en els meus temps més actius, recordo de fosc i amb folre a sobre.

Un bonic inici per una diada on, a mi, no em passa el temps. Una munió de records en fer mans en pinyes vallenques o encastar-me en les pròpies, em fan viure la jornada com un resum d'aquests vint-i-tres anys d'estimar el vermell d'una camisa i la suor de l'esforç compartit. Tretze d'aquests anys van ser viscuts amb la constància que aquest plaer demana, i deu, des de la distància que la Vida m'ha fet prendre de tot plegat.

Si. És cert que es va trencar el 4 de 9 amb acotxador (o casoleta) posat/sada.
Si. És cert que el pilar de 6 també va caure quan tot semblava, sensació de pinya, que anava rodat.
Però, del cap damunt de tres castells, i un d'ells per tres vegades, la mainada de la colla va gratar els peus dels amics que, durant aquests 50 anys, ens han anat deixant i mantenim ben frescos en els record. I això, amics meus, gratar els peus de les persones recordades i retrobar-se amb les amistats enyorades, les saludéssim o no (que cadascú té el caràcter que té i a vegades la proximitat em depassa), van fer d'aquest dissabte la millor jornada castellera que un servidor pot recordar.


POST DATA:
Si esperaves trobar-te amb anàlisi castellera, descripció de la jornada o una crònica més habitual, no et preocupis que el gran Tete te la conta com cal al seu Fet Casteller. I que segueixi per molts i més anys!!

Orgullo Lucharniego

Ara que el (t)xarneguisme és de moda, gràcies a la Vasallo i més, és hora de reivindicar l'orgull lucharniego d'aquells que, amb menys destil·lat intel·lectual a la motxilla, hem viscut carrers i places xarnegues des de menuts i hem suat la panxa amb la llengua fora i un idioma propi de totxos, totxanes, barretxas, carajillus i altres paraules tan enriquidores com irreverents pels puristes lingüístics d'arreu.

L'orgull lutxarnegu és canviar de llengua cuando se tercia y nos apetece sense perdre els anells i con una normalidad que asombra i escandalitza a propios y extraños, es transcendir les identitats o, si més no, deixar-les per savis i saberuts que, de tan estudiar, han perdut l'aroma suat del carrer i l'andamio.

La barretxa dignifica i convertir-la en plat sublim de conferències, taules rodones i performances no sé si és la millor manera de celebrar la primavera republicana i popular del que, a casa nostra, seria la cultura espanglish nord-americana o les més properes chav londinenca o banlieu francesa. Un xarneguisme que torna a desbordar la pell de brau com a origen mitològic i que suma tantes diversitats d'origen com per generar una nova definició del concepte mateix que s'ha re-posat de moda.

L'orgull lutxarnegu que reivindico pels temps dels nostres avantpassats migrants - en el meu cas pare, mare, veïns i veïnes totes del sud-oest el del Besós -  demana rumba, punk de suburbi, flamenquito de barrio i molt de txarlybrownisme, és a dir, de bona producció-fussió cultural als marges del sistema, del mainstream cultural subvencionat. 

L'orgull lutxarnegu demana d'un destí suburbial en el romiatge vers una nova vida millor pel migrant i llurs desitjos de futur, demana de nits de vida i de trobada en aquesta platja d'identitats múltiples com són els barris d'arribada de persones tan diverses com enriquidores por totes les que les hem viscut o les vivim.

Calen menys destil·lats intel·lectuals i més barretxes de bar obrer i popular en tot plegat. I aquí és on nia l'orgull lutxarnego, l'essència etimològica de tot plegat. 

Un orgull que, com m'ha fluït abans, ara inclou molts més orígens culturals i vitals que aterren als nostres barris i amb qui ens toca conversar, reconèixer i teixir complicitats.

Lutxarneguismo o muerte! A bailar!!!



Xarnego / xarnega:
Etimologia: del cast. lucharniego, aplicat a gossos ensinistrats a furetejar (cercar-ho, regirar-ho, tot, ficar-se pertot, per saber, per descobrir, alguna cosa) de nit, dissimilació d’un anterior nocherniego o nocharniego ‘que surt de nit’, derivat de *nochorno, en llatí nocturnus ‘nocturn’; el plural del mot fou alterat en los charniegos; el mot passà a Catalunya i a França amb el sentit d’una ‘raça de gos’. En gascó charnègo, charnègon, charnègue prengué el sentit de ‘mestís, bord, no autòcton, inadaptat al país’, sentit que passà al català. 1a font: cap al 1490.
  1. masculífemení despectivament
    1. Fill d’una persona catalana i d’una de no catalana, especialment francesa.
    2. Persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país.
  1. masculí antigament Gos coniller

Font: Enciclopèdia Catalana


EL CORAZÓN TIENE RAZONES

que la razón no entiende.

La nit és lleugera, dono voltes, em giro i regiro buscant una son que es fa escàpola. Insomne, repasso la jornada que preveig i dormo somiant amb una Tarraco màgica.

Ben d'hora, ben d'hora m'enfundo camiseta groga i bambes blaves. Surto de casa amb els auriculars a les orelles i temps més que sobrer.

Ja dins del bus que, entre setmana,, em deixaria a Sant Andreu Arenal assajo mentalment els càntics del partit, tot seguint les lletres en una app del mòbil i en vídeos de Youtube penjades per Brigadas Amarillas.

El destí però, em té reservada una sorpresa: Sortir en corteo individual des de les instal·lacions d'un històric del futbol català: l'equip quadribarrat, el Sant Andreu, el rival de les esquadres dels meus barris, Europa i Júpiter. I és que el bus, en cap de setmana, et deixa just al costat del Narcís Sala.

Hi ha temps i, calmós, pujo Rambla Onze de Setembre amunt. Arribo d'hora, faig beguda i canvio impressions amb un jaio gadità vingut a terres catalanes per treballar i enyorar la seva mare terra. Qui no ho faria, amb una ciutat com aquella!

A dos quarts de deu en punt, pugem a l'autocar que ens durà a Tarragona, via Cerdanyola. Barrets i bufandes, converses i organització, relax i sol.

Primera parada: Cerdanyola, seu de la penya. Se sumen famílies i puja el volum sonor de l'autocar amb les converses sobre Cádiz, el Cádiz i les anècdotes vitals. Per dir-ho en breu: sobre la Vida en general.

Moment reunió de Junta per detalls de viatge: les entrades les porten Chulapos Cadistas, la penya de Madrid, amb rodamons gaditans que han fet vida entre Castelldefels, Viladecans i Gavà.

Passat Vilafranca, comença la música:

Que bonito
que bonito
que bonito que's mi Cadi
que bonita mi ciudá
que rebosa de alegría
Ay cuando llega Carnavá!!!

Pasodobles i tangos, cuplés i càntics per escalfar el gèlid aire condicionat d'un autocar que solca autovies i autopistes fins a les envistes del Nou Estadi tarragoní.

Arribem directes a l'hotel i fem sort: s'acosta l'hora de dinar de la plantilla i tenim el preuat moment famoseo hool amb els gladiadors que baixaran al terreny de joc aquest mateix vespre.

Cantant contents, contents cantant, fem una passejada guiats per un parell de penyistes del Nàstic. Això sí, una passejada que, emulant els millors relats de l'Agatha Christie, va perdent cadistes atrets per les cerveseres sirenes que, a peu de carrer, atrauen hooligans assedegats.

A la plaça de la Font, dinar de germanor entre penyes amb el respecte i les bromes que tot bon futbol es mereix. Aquí, en llocs i dies com aquests, un hom viu l'aroma de les "classes populars", del manobrerisme entre iguals, de persones i fesomies que, amb les arrels a la motxilla, es reconeixen i teixeixen complicitats.

I és aquí, en aquesta històrica plaça, on m'allunyo vers altres indrets. Toca moment familiar, trobada de germanor entre un cadista i tres gimnàstics en un lloc sublim, de parets carregades d'història i una cuina que, essent minimalista, omple la panxa amb sabors ben tramats i vins novells, d'aquests que es fan ara en terres del Penedès.

Conversa agradable, mitja part de la jornada que culminarà en un Estadi amb les dimensions adequades per un equip que té una arrelada història en el futbol més nostrat i que no es mereix baixar de categoria com sembla que, malauradament, farà.

És l'hora d'anar al camp. Com una ventafocs manobra, deixo la taula per trobar companyia a la plaça de la Font. Les aficions s'acomiaden i els brigadas amarillas de la penya comencen a escalfar les veus per animar l'onze que en hora i mitja saltarà al Nou Estadi. El nostre objectiu: portar un troset de Carranza a Tarragona.

Petit corteo fins al Casino, autocar i manta i, en pocs minutets, la meravella de les afores d'un camp de futbol on els colors mariden, les penyes es troben, s'aprofita per fer la darrera cervesa, l'última pixada i el cerimonial d'accés al temple.

Des del córner del gol sud, la vida pren un nou ritme. Alçat al capdamunt de la graderia esdevinc mussol que s'ho mira tot amb ulls d'infant. La gent, la gespa, les pancartes, les samarretes, els àrbitres i jugadors.

Després d'un dia de sol cruixent, un punt de fred em fa baixar al costat del nostre Baguetina particular. Megàfon en mà, l'Abraham alça la veu i entona les primeres notes dels himnes que han d'animar a l'esquadra gaditana.

El partit és disputat, però la graderia és freda. Si no fos pels membres més arrauxats de Per Sempre Cádiz, això seria un velatori.

Del partit, què més en dic? Poca cosa, ja és als mitjans i no paga la pena contradir-los. Si de cas, l'odi que sento pels recursos del màrqueting aplicat a l'esport. La cançoneta que ofega les goles dels locals quan es marca un gol és un recurs pervers que mostra desconfiança vers les emocions i els cors de l'afició local. Una afició que, com passa amb la visitant, en aquest partit, prefereix no participar en el joc amb la gràcia i l'alegria dels càntics que han convertit el futbol en l'esport rei dels nostres pares i avis. A segona, el futbol és més futbol que a primera, però va perdent llençols i obliga, al veritable aficionat, ha anat desescalant categories per tal de viure jornades com la que m'ha portat en aquest terreny de joc.

Acaba el partit i, com a bons hostes, cantem un darrer Naaaaatic, Naaaaatic per animar a la capcota afició local.

Ja a l'autocar, i amb la victòria a la butxaca, el cansament ens amara, les converses baixen la veu i algun que altre cau en braços de Morfeu i fa la becaina solcant la nit camí de Barcelona. Satisfets i esgotats, els que dormim, somniem en nous romiatges, en noves visites a camps i estadis d'arreu.

S'acaba el viatge. Rendit, se'm tanquen els ulls i volo per damunt del millor estadi del món: el Carranza.

Carta a Ses Majestats 2018-2019

Benvolgudes Majestats,

Com ja és tradició, aprofito el jorn de Sant Nicolau, patró de la infantesa i diada del bisbetó, per capgirar la realitat i esdevenir un infant que us demana, il·lusionat, uns quants presents.

No cal dir, ja ho sabeu prou, que he estat tan bo com aquest món que visc m'ha permès. I mira que n'és de difícil de ser bo en un món on la bondat viu sense sostre i en condicions que haurien de fer feredat a tot bitxo vivent i cal anar-hi, anar-hi i anar-hi per reconèixer que, amb dona, feina i casa, ets un privilegiat que no necessita vi barat.

Però així som, es veu: els que surem per la vida a ulls clucs, vivim decentment; els insensibles viuen com reis i, la humanitat, viu reclosa en unes condicions, materialment parlant, que fa mal al cor i enceguen els ulls.

Dit això, us demano música, ritme, vida, càntics entre pocs, vestits de groc, a les presons dels aficionats visitants dels camps de futbol on un és terrorista ja de sortida. I, ja posats a somiar, porteu-me una setmaneta d'asceta i eremita, quan els cavalls pugin cap al Vallespir, per viure de l'aire de les muntanyes i el record dels alats.

Si podeu, i seguim somiant, feu feliç a qui m'envolta i doneu a les meves accions la capacitat d'assuaujar el patiment dels i les altres, tot deixant-los un bon record i, si més no, l'esca per conèixer el desconegut, perdre'n la por i, d'aquesta manera, fe florir l'Amor i allunya l'odi pervers.

I dit això, ja us deixo amb el tradicional record als presents que trobareu a casa: aigua pels camells i un poc de menjar i beguda per aquests mags d'Orient convertits en Majestats per ànimes corcades i tradicions que maleden per mantenir el poder d'uns pocs.

Aquest és el menjar que trobareu a casa.

Sempre vostre,



Lluis Mauri Sellés, un de molts

Plan 10

Pantalons curts i bambes velles. Samarreta Communist Party i butxaques ajustades. Són tres quarts de sis de la tarda i surto de casa amb l'slow que el moment mereix.

Gràcia avall aterro al boulevard bling-bling i em deixo portar per les onades de turistes que s'aturen davant les icones del modernisme. Penso que el futur déu ser això: persones admirant el passat.

A Plaça Catalunya faig un tastet de l'Associa't, la proposta que les companyes de Comissionat han coordinat per donar veu autònoma a les entitats que fan un món més humà i just que el que es viu al boulevard bling-bling. Allà em deixo seduir per la veu d'una dona, l'estridència d'un presentador i la dança clàssica d'un col·lectiu veïnal que es mou a ritme de Metàllica.

Batucada a Portal de l'Àngel que em transporta als temps del Naranjitu. Via Laietana crema al so dels tabals i la mainada diablera llançà guspires de fum i festa. Saludem a amistats i coneixences i fem memòria dels temps de fum, suor i foc diabler que porto dins la motxilla personal.

Tot seguit, cerco una vella taverna engolida per la voràgine de modernors, i acabo assegut davant la imitació d'un bar obrer al carrer de l'Argenteria. 

Cervesa en mà vaig punxant unes saboroses braves, mentre turistes penetren al local per sopar, suposo, menjars tradicionals afaiçonats a la manera d'ara.

Encara resten un parell d'hores per l'inici de tot plegat. Fullejo mandrós un esportiu de culerada i futbol espectacle, mentre escurçó la canya i saborejo un dels darrers purets - tindrem voluntat? - de ma vida.

A les portes de correus, record fugisser d'un serial justicier. Arriba l'amic, confident i company de fadigues nocturnals. Pas a pas, fem volar pardalets cap un renovat Moll de la Fusta on, de menut, ballava rock'n'roll. Ara tot és nou i polit. Els food-tracks proveeixen menjar greixos passat pel sedàs de l'ecològic i el bio. Un frankfurt gourmet i una cervesa en got reciclable, i decoració feta per l'ocasió, ocupen l'espai comprès entre l'arribada i l'inici del concert.

Avui toca un nou comiat. Avui és temps de memòria obrera i working class songs de la Barcelona preolímpica. I és que s'acomiaden. Després de 29 anys i escaig de vida, els Calypso baixen de l'escenari i deixen als vells combatents orfes d'un directe contundent i proper on, la parella Xeriff Luismi, Luismi Xeriff, ha aconseguit sublimar el ball a la categoria de mite.

Concert complert, amb un Xeriff incansable i un Luismi que no tira la tovallola en hora i mitja d'escenari i contundència latina soul. En hora i mitja de ballaruca d'un Moll de la Fusta ple de gom a gom i amb corrua de mirones estintolades al Passeig del Borbó. ¿A qui se li van escapar les mirades d'en Luismi al Govern Militar cada cop que venien els No pasaran, els missatges antifeixistes i les cançons a llaor del lumpenprecariat?

Els Calypso treuen la seva ànima a passejar i connecten amb un públic que, si més no als voltants de la incansable taula de só, és farcit de puretilles quarantins que cantem totes les lletres i, quan toca, taral·legem l'imprescindible Plan 10 que belluga la massa en comunió.

Ritual complert, nit roja, nova festa comunista i antifeixista ben conduïda pels xavals de barri que, aplegats en un reducte gracienc, han sabut forjar-se un caràcter que perdura i que, a partir del 4 de gener de 2019, només podrem sentir en K7, vinil, CD i modernetes plataformes digitals.

Calypso forever! I que trista és la nit barcelonina quan un hom torna cap a casa a les petites!!

Perdre els papers: cas pràctic

El tren arriba a la solitària estació de Balenyà-Tona-Seva amb una puntualitat poc habitual. L'home, un quarantí amb sarró pengim-penjam, hi puja sense bitllet. Amb La Cantina closa no hi ha opció d'adquirir el passatge. S'asseu, treu els cascos del sarró i es posa una llista que li recorda l'estiu que ho ha girat tot. Tanca els ulls i es deixa gronxar pel comboi i les vies de la línea de los pollos.

Barcelona-Arc de Triomf. Baixa del tren i el segurata li compra el bitllet amb les monedes que ha portat a la mà tot el viatge sencer. Falta hora i mitja per la cita convinguda. Sense presses, però amb la brúixola ben greixada, camina pels carrers de Barcelona. Destí: Poblenou.

Unes fotos al passat, uns carrers que han canviat. I, ja dins del barri, una batucada anuncia el proper inici d'un teatre social. Apaga la música i es deixa impregnar pels sons d'un barri en Festa Major.

A la Rambla, avui si, saluda a vells poblenovins. Alguns viuen al barri, d'altres n'han estat expulsats per l'ennobliment d'un vell barri obrer i menestral que viu ofegat pel turisme i les multinacionals.

Final dels versots, traca de costum. Cervesa al Tio Ché mentres espera el frankfurt que l'alimentarà entre amistats a Mariano Aguiló, entre Llull i Joncar. Sopar popular, sopar de carrer, esquena amb esquena amb una taula silenciosa d'uns cinquanta comensals. Record fugisser dels millors moments d'una feina que el fa descobrir d'altres realitats com la de les persones sordmudes.

Cervesa rere cervesa, l'home pensa que la festa serà curta i és que comença a anar gat. Però els gats són bèsties que hi veuen en la foscor i ell es deixa portar d'ací d'allà pels vells records del seu barri jove. 

Una caipirinha i una orquestra de Festa Major. Versions d'anys passats que alimenten, com no?, els records d'anys de disbauxa. Converses entre amistats. Terrabastall de fi de Caspa a la Rambla del Poblenou. A Pallars - Roc Boronat, los teléfonos. Punk puperu d'un grup de quatre mosses al frente que, entre d'altres, versionen Parálisis Permanente. Eren altres temps. Provem un altre espai?

Fem per marxar, però l'Albert, punk dels 70 en versió euskalden i patxaran a la mà, i la Carme, Pocahontas de barri, ambdos a llaor de la Kaspa Rua, ens retornen a l'Espai Jove. Música, cerveses, patxaran. Bon rotllo, vells col·legues i molt voltar. A les tres, el silenci.

Silenci? No. Bona música que neix d'un bafle damunt d'un carret de la compra. Un bafle rodejat del bo i millor del vell Poblenou. L'home es fa jove. La nit s'allarga. Apareixen els gegants: en Jordi, la Imma, en Juanmarc, l'Héctor, l'Albert, la... El bon rotllo s'allarga entre venedors ambulants de cervesa i jovent de caspa i patilles que dimensionen la nit i allarguen la festa. Si el cel existeix, els àngels l'han baixat a la terra.

A les cinc però, els homes de blau baixen a punxar la nit i generar mals rotllos entre activistes veïnals que n'han passat de tots colors. Per qui serà la multa? Pels de la barra que no l'han sabut tancar a temps o pels que, sense local, no  volen perdre la tradició post-kaspera? La gent no es mou, xerra i s'ho mira. Però la música fuig i, amb ella, la festa i el retorn a un passat enyorat del Poblenou industrial.

El mariner sense bot, s'abraça, s'acomiada i acompanya alguns amics camí del sobre. Nous comiats i la nit, fosca encara, és el bressol que, brúixola trencada, l'acompanya de nou vers el seu destí ferroviari. Cascos de nou a les orelles, bagareja entre furgones i cotxes de la guàrdia urbana que serven la pau de les petites.

La casualitat el porta a Almogàvers. I allà, la fauna jove ocupa tots els portals. Alguns dormen, d'altres, beuen i n'hi ha que alcen núvols de plantes aromàtiques. Te'n recordes del Psicodromo? El local segueix viu a aquestes hores tardanes. El nom? No el mira. Prefereix veure el jovent que s'estintola a les parets o brandeja el cos com arcans cowboys de taverna americana.

Després, la solitud. La solitud i la gent que espera que obrin el metro o que s'escola ja dins el ventre de l'estació de tren. Treu els cinc euros que, un cop de previsió, li ha fet guardar al butxequí dels pantalons. Compra el bitllet de tornada i penetra sotaterra mitja hora abans que passi el tren de tornada.

Un, estirat per terra; unes xiques que parlen cridant i riuen, algú vomita la nit, i dos homes, motxilla a l'esquena, pujen a fer salut nord enllà.

El nàufrag té són, però no s'adorm encara. Pren el telèfon i es posa dues alarmes: a les set, que serà a l'alçada de La Garriga; a un quart i cinc de vuit, que arribarà a destí.

Cau com un sac en una butaca del tren i, ara sí, s'adorm inconscient.

Un fred intens el desperta. Es vol aixecar, però no pot. Fa un sofreesforç. Suor freda l'amara. El ventre li fa un mal intens. Ha d'anar al lavabo si o si. Un nou esforç etern aconsegueix posar-lo d'empeus. El nàufrag camina trontollant i el cap li fuig.

S'aixeca del terra, com un sensesostre atonyinat. Ningú ha fet per ajudar-lo. Ningú. 

Amb penes i treballs arriba al lavabo, és xopa la cara i va de ventre. Surt més refet i s'asseu entre esportistes estintolats en llurs bicicletes de muntanya.

A La Garriga, una trucada.

- Sóc pujant

- ...

- Si, si. Esmorzem.

L'Estació és buida, però La Cantina és oberta. El mariner espera. Un cotxe, dos cotxes. El tercer cotxe és el del pare que el recull i el porta a les portes d'una Cooperativa que, calmosa, aixeca persianes i treu taules per a gàudi i delit dels comarcalencs. 

L'esmorzar és familiar, reposat, proper. La Dolo i l'Edu han sapigut traduïr el seu amor en una cuina gustosa i propera. Les galtes de porc són sublims. I el sensesostre baldat esdevé nàufrag, mariner i, de nou, home en aquesta llar de bon veïnatge on la història, les costums i l'alta muntanya han construït un paradís. Refet per la conversa i rodejat dels jaios més trempats de la comarca torna de l'inframón a la Vida plena.

Ben esmorzat, l'home, el net de massovers amb pare torner mecànic, arriba al cau, saluda fills i dona i dorm com un infant al llit de casa.

------------------

- Ostres, crec que he perdut la cartera. - diu el pare preocupat.

Segur que és per algun lloc, li diuen, busca-la bé. Busca i rebusca i no és enlloc. Dues targetes de metro, les targetes de crèdit i dèbit, el carnet d'identitat i la targeta sanitària a prendre vent.

L'indocumentat bloqueja les targetes, demana cita per fer-se duplicat del carnet i espera no fer-se mal fins a principis d'octubre, quan, DNI en mà, pugui fer-se duplicat de la targeta sanitària.

Aquests dies, el pare té por que algun baliga-balaga noti que porta més efectiu que de costum. Pren precaucions i intenta fer memòria del moment en què va perdre els papers, però no se'n surt. Segur que fou la nit de Poblenou, però... on? Envia missatge a objectes perduts de l'Ajuntament de Barcelona, a objectes perduts de la RENFE, especula sobre mil-i-un instants de consulta del mòbil que duia a la mateixa butxaca que el targeter de Metges del Món. Però tot és debades. 

Dissabte al matí de llit i xarxes socials. Sense preveure-ho, perquè mai l'obra, accedeix a la missatgeria del Facebook i llegeix dos cops el missatge rebut el dimarts de la diada 

Holaaa. Perdona. Cancela la petición de amistad. Tengo tu cartera. Me la encontré en pobleNou. El domingo por la mañana.

Un, dos, tres cops de lectura i un missatge de resposta fa que el pare i l'àngel es trobin a plaça de Sants. El pare al cotxe, el seu àngel a peu. Telèfon en mà es reconeixen en sentir-se la veu en viu i en digital a l'hora.

El pare recupera doncs els papers i clou així, una setmana després, la nit que va perdre els papers, la nit que va retrobar amistats i ànima jove.

Amb el temps sabrà que fou en tornar els gots davant dos agents de l'autoritat que el targeter va decidir saltar del seu lloc i mirar d'escapolir-se de la redada fent-se el mort a peu de barra.