Diuen que cal anar al sud per no perdre el nord i, gràcies a la geopolítica global, els catalans tenim un sud al nord que ens ajuda en aquesta tasca.
Divendres passat feia 10 anys que les tendres cadenes de l'amor s'entrelligaven i quedaven fermades entre elles per viure i perviure noves vivències que colgaven les més antigues i vivencials vivències d'ambdues individualitats.
Aquest motiu, la dolça gàbia escollida per dos éssers independents, va motivar una fugida cap al sud aquest que és nord i que ja va servir per certificar, ara fa poc menys de 10 anys, que verament aquella gàbia era prou àmplia per a totes dues ànimes enamorades.
És així com, seguint les empentes del món, anem variant les previsions:
- Ens hi aproparem des d'Ulldeter
- Hi anirem des d'Espinavell
- Millor des de la Collada Fonda, que ja tenim una edat i n'hem perdut el costum.
- Saps que, diuen que diumenge plourà a bots i barrals. I si ens curem en salut, deixem el cotxe al refugi i, des d'allà, fem un tomb per valls, prats i fondalades?
I és així com l'adaptació al medi fa el seu camí i ens permet gaudir del camí fins al cor del Vallespir.
L'Ullat és un indret de transició entre boscos i prats.
El camí transita en forma de sendera que serpenteja per boscos embruixats, colls amagats i pastures d'alta muntanya.
Quan hom travessa la capçalera de la Tec, saltironant de pedra en pedra per damunt les aigües rialleres, ja sent l'atracció del gegant que, per damunt del cap, se'l mira.
L'Ullat, dues cabanes i un prat. Les vaques pasturen i llurs esquelles ens diuen que els núvols encara dansen i s'esperaren per buidar.
Pau i serenor, cures i records de nits dormint al ras. Aspira, respira. Pren tot l'aire d'aquest immutable racó de món que les ha vist de tots colors.
Depus dinar, desfem camí de nou i entrem al Xalet que el temps, i bones mans, ha actualitzat per fer-lo, si era possible, més agradable.
Vaig descobrir Les Conques per un cartell ubicat a les barraques de l'Ullat, ara fa un munt d'anys, molt més que
l'escrit que em feu meritori del guardó que més il·lusió m'ha fet rebre. Suposo que per això, i per les visites fetes en anys posteriors, que el van convertir en una segona casa, fou la primera sortida on vaig portar la Xixeta més i mig després del xoc que ens va lligar.
Les Conques és un paradís. Llar de foc, vi calent i la millor de les companyies per part d'aquells que, jolius, s'hi apropen per cuidar-se i fer espíritual salut en contrades de conte i llegenda, de màgia i misteri, de pau i treva, d'acollida i llibertat.
Aquesta nit el refugi és ple de gom a gom: un grup d'uns vint, un solitari i nosaltres ens fa fer nit a la roulotte i no al gran dortoire de 18 places. La roulotte és un afegit al vell refugi, un indret màgic de parets de fusta i fesomia de cabana o bungalow de càmping. Allà compartim espai amb el llop solitari i un dels panteres grogues que arriben ja de nit després d'haver gaudit del bell cim del Comanegra.
Sopar de refugi, nit sota cobert mentre el cel xopa la terra i el fred s'escola un xic dins del palauet on, les quatre, som dormint.
Al matí, la pluja, la boira i el crepuscle ens segueixen parlant de la màgia d'aquest tros de món on el Costabona i el Canigó es xiuxiuegen fetilleries i llegendes que només les fines orelles poden capir.
Avui no farem camí i això ens permet esmorzar amb calma i lloar panteres grogues que, malgrat l'aiguat, no s'aturen i surten d'aquest indret per capir la màgia de la natura xopa. Valentia suprema en pell d'esportistes que s'han plantejat dos cims màgics per aquest cap de setmana de tardor.
Com deia, avui no farem el camí previst. Però, per certificar-ho, m'apropo al guarda d'aquest refugi, la fesomia del qual em resultava molt familiar, però desubicada en l'espai.
I és que, en Xevi, no és nou en això de rebre gent. M'ho va semblar en arribar-hi i, el coixí, sempre amic de remoure esperits i memòries, me'l va fer aflorar fent la daina trafugada entre estadants del transitat Refugi d'Ulldeter.
Parlem un xic de tot i de res, saltem l'espina axial del Pirineu com infants saltant a corda i acabem certificant-nos que la pluja va per llarg i que, aquell dia, serà difícil moure's sense mullar-se.
Fet al retrobament i maridats pel verb dos esperits de la muntanya, la Xixeta i jo tornem a mudar de plans i, a la ment de nou em venen, les paraules d'aquell gegant de veu fonda i dits àgils que vaig conèixer de força menut, tot dient, en ple concert: "vamos a canviar el programa porqué no estamos hechos a base de chips". I és així que, per enfilar plans, ens en pensem dos:
1.- remuntar de nou el coll d'Ares per veure si al nord del sud la pluja és més fina i podem prendre la pista a Setcases per fer una trapelleria infantil. O
2.- vagerejar en quatre rodes pel sud del Canigó i revisitar Sant Llorenç de Cerdans i la bella Costoja per dinar sota els Rocs de la Fraussa.
Rere nostre en una taula entotsalt, un llop solitari es mira el mapa i el cel, el cel i el mapa. Ens mirem amb en Xevi i m'hi apropo:
- Where are you going today?
El seu trajecte d'avui l'hauria de portar a Espinavell, però no li fa peça caminar sota la intensa pluja persistent i ens oferim a portar-lo fins als Estudis, sent ell
pues qui decideixi el camí a transitar.
Dins del cotxe, parlem amb aquest portuguès de residència i ucranià d'origen. La conversa, com no podia ser d'altra manera, bascula entre l'excursionisme i la geopolítica que, en aquestes alçades, permet substituir les bastonades, barricades i esgarips en què es tradueix tot plegat pels carrers de Barcelona i més enllà.
Parlar lliurament amb algú que ha viscut la dissolució de la Unió Soviètica i la Gran Rússia post-soviètica, ajuda un xic a temperar les emocions desfermades durant aquests dies que duraran anys.
De fet, a la porta del Estudis, hi deixarem algunes preguntes i respostes i voluntats potser d'enfilar la conversa al voltant d'una llar de foc sota la pluja. Ens acomiadem però, sabent que les visions més oposades del món poden reconèixer-se i respectar-se pel verb i gràcia de la paraula sobre les experiències viscudes per totes les parts.
Temps de tardor. Núvols i sol que dansen i ballen i joguinegen per deixar el terra xop. Resguardats a Les Planes, fem un esmorzar de pagès. El fem, forquilla i ganivet amb gotet de vi, envoltats de caçadors de cara riallera i rostre colrat.
La pluja no para, les viandes són generoses, el vi hi és present i la pluja persistent ens fa, com no podia ser d'altra manera, mudar de nou els plans.
Baixem doncs carretera avall amb l'objectiu de caminar pel Montseny si el temps ens deixa. Però, navegants del canvi com som, ens parem quan veiem el sol i iniciem camí en direcció al Capsacosta. El sol ens acompanya i ens anima a caminar per aquest antic pas de trànsit entre la Vall de Bianya i el Sant Pau del qual sortim.
Xops com pollets, ens despullem dins del cotxe, intentem assecar-nos sense gaire èxit i ens mudem la roba que pesa com un bocoi curull d'aigua fresca i regalada. Ho fem, tot rient com quitxalla trapella i admirant un Costabona rialler que es pinta dels colors de l'arc de sant martí per a fer-nos les criatures més xiroies d'aquest món tan divers i variat, variat i juganer.
Dedicat a la memòria d'en Patrick.
