El cel amenaça tempesta

El cel amenaça tempesta, i surto de festa per anar-la a cercar.
Els trons bramen amb força i, encara lluny, encara, el llamp
comença a espetegar. Les falsies el cap em volten, són bruixes
que volen alegres, portant núvols negres, que les segueixen com
xais.

M’enamoren els impacients rius, que amb el sol s’enlairen,
per mullar-nos la closca i fer-nos humitejar. El Ter n’és
tot un mestre, i s’infla i rebufa i cau com baldufa, reclamant
la seva llar. I és que el Ter, que té memòria, quan s’enlaira
i s’envola, tossut fa tabola, fins i tot allà on els sediments
l'han fet recular. Tempesta que baixes de Núria, dolça
agermanes, humides, tes pàtries querides, tes terres reals:
Ripollés i la Plana, i potser tota Osona, qui sap si a
La Garrotxa, també mullaràs.

Arribat al cap de tempesta, giro cua com la pesta, i,
per cames vull marxar. Però les bruixes, que em segueixen,
em troben molt atrevit, i en falsiot en fan tornar: Ja m’enlairo,
i també volo, alçat en els aires benignes que tot lo món fan
girar!

Filles de cactus

Som les filles d'un cactus
i ens agrada veure
el sol.

Ans, ben d'hora, voldríem
aixecar, altiu,
el vol!

Plegant cireres

Penjat dalt les branques de robust cirerer
el temps s'escola,
tot plegant cireres,
roges i dolces,
saboroses com mel.

La mel dels teus llavis
besats entre somnis.

Somnis inconfesables, i
un pic entranyables,
q'un vent potent
en hores, em remou
entre branques ben fermes de robust cirerer.

El cos m’avisa perquè m’aturi i ho faig

Aquest diumenge de maig resto convalescent a casa, defugint obligacions -espero que en sàpiguen entendre les raons-, però quan et toca el llamp i et desconnecta del món, encara que sigui per uns instants, cal aturar-se i prendre-s’ho en calma.

De fet, la cama encara pesa massa, el cervell encara punxa i la pressió és massa baixa com per prendre’s la vida a l'engròs. M’aturo, doncs, i m’entotsolo a la llar, per deixar-me portar pel ventijol de matinada d’aquest diumenge de maig.

En llevar-me, menjo un esmorzar salat i prenc les tisores de podar. I és que l’heura de la cleda fa de les seves i s’enfila curulla de vida més enllà del tros assignat. Parsimoniosament i sense presses, en cerco els brots més llargs. D’un cop sec els faig caure en terra. La feina, relaxada, em fa sentir implacable guerrer que venç les ínfules d’una bèstia ferotge, constant i pacient. I això, quan un viu en debilitat, és tan reconfortant!

Acabada la feina, recullo els brots amb granera i cistell i m’apropo a l’hort. Aprofito la fresca d’aquestes hores per enfonsar les mans a terra. Encara fa saó, no és seca i val més deixar-la treballar.

Cansat per esforç tant petit, m’assec de nou al pedrís, i em deixo portar pel cant dels ocells que anuncia un nou dia. Dalt del cable, una mallerenga i un pardal m’observen i es fan els murris. Pas a pas, s’apropen als cirerers. Què s’hi pot fer, si la gana els fa córrer? És hora d’esmorzar i la meva presència els fa nosa, però la fam pot més que la por i, quan me n’adoni, hauran picotejat algunes de les cireres que ja han començat a madurar.

Un xic enllà, com acròbates dels cels, orenetes i falcies fendeixen els aires pescant mosquits al vol. Un tudó aleteja, sortint del bosc, el rossinyol refila i veus esparses trenquen el silenci d’aquestes hores primeres.

Un xic ençà, s’atansa una vespa. Va carregada amb una fulla més grossa que no pas ella. S’ho mira, s’apropa, hi troba el forat. Resguard, de vell nou, trobat en el mur de la llar.

El pes que porta domina el seu vol. Li costa apropar-se al lloc desitjat. Ara massa amunt, ara massa avall, ara massa amunt, ara a la dreta, a l’esquerra, ara s’allunya i torna a començar. Per fi, les potes toquen vores! I es gira de cul al niu. Tot estirant la fulla, s’hi va endinsant.

Després d'uns instants, torna a sortir. Una nova fulla, una nova aproximació, una nova dansa i un nou gol. La trafeguda vespa va fent en les primeres. Així, quan el sol s’alci i amari de calor, la menuda bestiola es tancarà al forat per a viure millor.

Borda un ca, canta un gall, el dia comença també pels humans.

Un record massa real

Torno a casa, després d'una intensa setmana a ciutat. I l'ànima se m'atura a les portes de la llar: Els rosers, curulls de roses vermelles, blanques i roges, esclaten esponerosos com la joia a ser lliure d'un reu condemnat, l'heura treu fils enfora com els esquelètics dits d'un famèlic que demana almoina a qui n'hi vulgui donar.

Les patateres són immenses i ses fulles, esponeroses, anuncien una bona collita. La parra ha crescut tant que sembla que hagi de fruitar demà mateix, tot i que encara no té gra. Un xic enllà, a les cantonades, peres i cireres es van inflant de saborosa saba terrenal. La terra, la mare terra que els dóna de menjar!

En un racó assolellat, els maduixers es dobleguen pel feixuc pes de maduixes, madures i gegants, que caldrà aplegar. Tomaqueres, bledes, pebroteres i la resta de joves plançons segueixen fent pacient camí, tot xarrupant encara de la regada del dimarts passat.

La manca de cura, però, ha omplert la terra de mil-i-un herbatges que caldrà destriar. Els ocells, lliures de vigilància, han aprofitat per a omplir-se un xic el pap, però això ja se'ls ha acabat.

Mig tocat, encara, per la maltempsada, arranco herbes, mimo les plantes, els demano disculpes per tants dies lluny de la llar i plego madurades maduixes per menjar.

Assegut al pedrís, em miro l'hort treballat i dono voltes a una estovada setmana lluny de la llar. Els brots verds, ja crescuts en aquestes alçades, em retornen un dolç record, el record d'una estimada finida, la rialla de la qual m'acompanyava, mentre jo era a ciutat. I és que la múrria de la Teresa no em va deixar de petja a Palau, no va deixar de mirar-me des d'aquell món que és més enllà de la tardor: