Havent sopat, m’agrada seure una estona prop de l’hort. Sentir la persiana de la veïna al capvespre, el cridaner moixonet que creua els aires camí del niu, el raucar constant de les granotes, que fan de percusionistes de la divinal orquestra que s’em regala. I aquell refilet joliu de l'alegre rossinyol solista que cerca parella o, qui sap si ja, canta l’alegria dels nounats amb homenia de mascle altiu.
Curull de música radiofònica, per menjar-se la soledat de qui el mana, arriba un cotxe al veïnat. M’aixeco, llavors, del pedrís, i m’atanso a l’hort. M’hi apropo entendrit, i amb la il·lusió d’un acurat pare.
La patatera malalta sembla respondre al tractament esmerçat, i les seves fulles semblen reviscolar-se de la malura que l’hi rossegava les entranyes. La resta del planter, creix esponerós i altiu. Més ferm, en les zones més insolades, i més lent en les ombrívoles tocatardanes.
Com Cronos es mira els humans, admiro els meus plançons, els acarono, els cuido i els faig créixer, tot menant-los pel recte camí. Després, com el fagocitador déu antic, me'm menjaré els fruits saborosos i assaonats per la suor d’una esquena torta i d'unes mans curulles de restes d’aigua, de canyes, de palades, de... Prenc un grapat de terra, encara és humida, avui no haurem de regar. De fet, les fulles altives ja m’ho anunciàven, tot mostrant-me l’alegria de la set inexistent de les plantes ben peixades.
El xiulet llunyà del darrer tren, fendeix l’aire. Com si seguís un ritual, les campanes de Taradell batallen les nou de la vesprada. Les darreres llums del dia es retroben novament amb un concert d’ocells que refilen des del niu. Es fan lloc per dormir, mentres s’expliquen, potser, les facècies de la vella jornada ja acabada.
Espectador privilegiat, torno al pedrís i prenc les eines, les eines per escolpir un vespre de primavera a cops de lletra i paraula.
Entotsolat en aquest món, canto la màgia de la vesprada, els misteris d’una generosa natura que em regala fruits i vetllades, fruits amarats de suor, i vetllades farcides de records pels absents, i pels que son vius encara.
La joia d’aquest moment sovint em fa preguntar
Pare, que sóc viu encara?
