Definint Cataladistes by El Desertor Ocasional

El desertor ocasional suma una nova secció. Una secció que s'alimenta de grada i bar. Una secció on, un servidor, anirà publicant un tipus de desercions de la realitat que tenen el cor com a casa i la raó com a indefugible filtre.

I tot comença molt, però molt enrere.

Quan era menut, menut el futbol entrava a casa per la ràdio i les converses que, un marrec, caçava al vol dins de casa. Per això, els primers equips que la sang em va portar al cor, varen ser el Futbol Club Barcelona d'en Mora, en Rifé, en Cruyff, el Cholo i en Migueli, i la Unió Deportiva Taradell, l'equip del poble, que seguia el meu enyorat avi.

Seguint el fil vital de Tarzán Migueli, el Cádiz va anar penetrant al meu cor i va anar prenent callada consistència a mesura que el Barça esdevenia una empresa. En Màgico Gonzalez i el Sandokán JuanJosé van fer la resta i, ja en plena maduresa, aquella llavor, regada parsimoniosament pel tarannà dels jugadors suara esmentats i per l'actitud de les Brigadas Amarillas, va esdevenir florida lloança en el meu cor. El primer apunt d'aquesta publicació és fruit d'aquests amors consolidats.

En paral·lel, amor de barri, vaig defensar una samarreta que em feia sentir l'orgull del veïnat. El desaparegut Atlético Diagonal esdevingué així un referent vital on oblidar els mals moments de l'EGB. Amb el temps, i un xic de coneixement històric, l'adolescència va fer que l'equip històric del barri, el Júpiter prengués el relleu a l'esquadra del veïnat. Eus aquí doncs el segon club que segueixo, des de la distància gracienca, amb ganes de viure'l com un membre més del Reducte Grisgrana.

I, justament, el Reducte, i una ideologia que no amago, em van apropar a l'equip dels manobres per excel·lència: el Sant Paulí. Bandera pirata i idees clares per fer un món més just, més proper i on tothom gaudeixi d'una vida plena.

La vida plena que sorgeix dels irreductibles fans del Millwall, l'equip dels estibadors del port de Londres i, potser, el més recent a trobar un discret lloc al meu cor pels seus orígens populars en un barri d'invisibles perdularis que ha parit bèsties indomables com Iron Maiden o els i les protagonistes de Jack l'Esbudellador

I ja que hi som posats, potser aprofitem per recuperar aquí alguns escrits de vivències a l'Aimé Giral, el camp de l'USAP de Perpinyà, per les places castelleres on he rondat amb els castellers de Barcelona i a l'Ataualpa quiteño, on vaig poder gaudir d'un instant de la millor temporada del Deportivo Quito, tres amors de joventut dels quals en servo bones memòries i tenen un lloc preferent dins del meu cor.

ACTUALITZACIÓ a 8 de setembre de 2022:

Aquest estiu, el 12è estiu que visc a Rota suma un nou equip al meu cor, La Roteña, els irreductibles índios de Rota que defensen els color vermell i negre des de la Barriada Pizarro i que treballen d'allò més la cantera des de ben menuts.

Apa!

Un vaixell ple de vides

Demà fas anys i tens un desig.

Demà fas anys i avui farem les vespres,

potser amb el cor encongit, potser amb el cor engrandit.

Arribem vora el mar, el luxe dels iots i la majestuosa presència del Maremàgnum, l'Aquari i el cinema contrasten amb la modesta aparença d'un veler amarrat al moll.

Les aigües, al port, són calmades i el sol, mandrós, inicia el seu declivi vers ponent, indicant-nos que el món gira, que la natura fa el seu curs.

Pujem al vaixell per una palanca menuda. N'entra un i, quan ja és a coberta, passa el següent. La pau dels cargols és la nova religió. Ens assaiem i parem les orelles per sentir, més que escoltar, les explicacions d'un relat nascut de la bona voluntat de dos socorristes badalonins.

L'Astral fou un iot de luxe i ara és un illot mòbil que navega a quatre vents per la mar nostre. Ho fa, coordinat amb d'altres persones, per atendre a persones que fugen d'indrets on la nostra economia gasta bales i concerti és fabricades per manobres que viuen d'una indústria que lleva vides en aquells altres móns on hem traslladat els nostres problemes.

Visitar l'Astral és un cop anímic, una sotragada per qualsevol ésser humà que tingui un xic de cor no rovellat.

Baixar als camarots, encongeix el cor. A popa, les petites habitacions del servei i la cuina, a proa, la gran estança d'un emprenedor que, del descans, n'ha fet l'èxit a la manera occidental.

Avui, el vell iot veler esdevé resguard en alta mar per onze àngels que malden per salvar vides, les vides d'aquelles que fugen del foc i la destrucció.

https://open.spotify.com/track/1YgbXyM20TGAywOebgrs73?si=VZ4vcJN3S765yFuBcVPahA&utm_source=copy-link&dl_branch=1

Sortim del vaixell amb veles inflades i amb el cervell d'una filla solcant els mars amb la sana voluntat de ser, a més a més, socorrista.

Terrasses curulles de turistes que ens visiten, un pont que ens torna a ciutat. Tu, tanques els ulls i se'ns la inseguretat de viure la remor urbana només amb les orelles. Conduïda pels teus fills, avances segura de qui et porta. I, de cop, el silenci.

El silenci d'un passatge que mena al palau de les persones que no respiren, el silenci calmós que precedeix aquell bosc que és casa de persones màgiques com tu. Al Bosc de les Fades, els ulls dels menuts creixen i la pau ens envolta en aquestes hores primeres d'un vespre de tardor.

Amorosits fem un mos i ens deixem bressolar per l'ambient d'aquest espai tan teu com de la humanitat d'aquell vaixell que avui hem visitat 

O obriu la nit o la nit se us menja!

Divendres, 17 de setembre de 2021, quarts de vuit del vespre. Poblenou. 

Aquestes són les coordenades de l'inici d'un viatge sideral, com deia la psicodèlia barcelonina dels anys 70, aquella que els llibres d'història redueixen en el ying Pau Riba i el yang Pau Malvido, aquella que empenyia, per la via disbauxada, el corsé imposat per un règim que no se sabia si agonitzava o no, aquella que, amb canvi d'aires, ritmes, fesomies i mitjans he ensumat una nit de setembre, amb un altre corsé imposat per la por i la seguretat que alimenten un règim que no se sap si agonitza i no. 

- No tornis tard, eh! Si tornés tard i fent renyines et faré dormir al balcó i et ruixaré amb la manguera - li diu la sogra al seu gendre, al meu company de viatge.

Divendres, 17 de setembre, quarts de nou del vespre. Sants.

Una mitjana d'Estrella i una Voll a la taula d'un bar. D'un bar on no tenen bosses de patates. 

Fem repàs de vida i rememorem moments d'aquella colla que vàrem ser i que ara, ell més a prop i jo més allunyat, seguim de lluny, d'aquella gent que, quan ens trobem, encara ens reconeixem i ens tractem com si no hagués passat el temps  una d'aquelles colles que, sense veure'ns, sabem que algú pot respondre als moments d'angoixa vital que, tard o d'hora, toquen a tothom.

Ens aixequem, tot xerrant, per cobrir la breu distancia que ens separa de La Deskomunal, un d'aquests espais que, sense perdre la fesomia industrial, esdevé temple cultural, amb llibreria inclosa.

El motiu: retrobar un artefacte musical que, d'arrel nostrada, viatge al Carib per revisitar el bo i millor de sons com el calypso, el mento i les fusions que, aquests ritmes, fan amb el jazz o l'ska.

Lletres treballades, instrumentació acurada, mestratges compartits per un grup que, amb el segell de Don Xeriff Monlleó, fan les delícies de qui subscriu aquestes notes i dels qui l'acompanyen.

Pausadament i sense presses es va congregant la parròquia que, alguns amb coneixement de causa i d'altres per l'estela deixada pels enyorats Doctor Calypso, hem pres la determinació de viure en directe aquest concert.

Es noten, però menys de l'esperat, els efectes d'un conjunt tocat per la Covid, d'una colla que ha patit algunes baixes i ha gaudit d'algunes incorporacions. Incorporacions que, per un servidor, donen consistència a l'espectacle i diversifiquen el viatge pels inescrutables camins empresos pels Calyp6.

El concert, com mana la llei, és assegut. I poc més diré sobre l'horeta llarga que vàrem gaudir en companyia, entre més del sempre impecable Xavi i d'en Pepón, a.k.a. Mamar no puc. Així com de la colla de la Laia, baixada, com jo aquest cop, del barri de Gràcia.

Divendres, 17 de setembre de 2021, quarts de dotze de la nit. Plaça de Sants

El Sant Bertomeu fa cantonada i és farcides de guiris i estudiants, estudiants i una cambrera que porta el carinyu com s bandera en atendre als congregats. Una canya, una Voll, un entrepà de truita, un de llom amb formatge i unes braves són el parament triat per reprendre la conversa i parlar del Joan Marc i la Marta, de la Marta i l'enyorat Ramon, d'en Ramon i de l'enyorada Muntsa. Posem bàlsam a ferides i nem mossegant la vida per preparar el retorn al Poblenou.

Dissabte, 18 de setembre, quarts d'una de la matinada. Poblenou

Sortim del metro envoltats de joves que, bossa en mà, fam de rius camí del mar. Hem fet tard per viure la Festa Major i retrobar-nos amb alguns dels amics del barri que en va criar.

Voltem pels carrers d'un Poblenou Curull de riuades sorolloses que faran la festa a la platja, en no tenir espais més controlats on dirigir la seva fam de rauxa.

Un comiat i a seguir les passes. És d'hora. Entotsolat, caminarem fins al pis tot creuant la Barcelona pandèmica.

Dissabte, 18 de setembre, a les petites. Barcelona

Navego al ritme de la nit pels carrers de Barcelona. Al triangle golfo, tot és tancat de poc i els grups barandegen la nit, orfes de casa. A Marina, la xurreria em proveeix d'una Coca-Cola que l'acompanyarà fins l'Estació del Nord. Pel camí, grups de gent fent el botellon amb el bafle com a cant de sirena nocturn. A les vores de l'estació, gent amb maletes, algun amb entrepà i beguda per fer més lleugera l'espera. A Gran Via, algun solitari - perdoneu, sabe de donde sake el autobús a Pineda -. Més enllà, els botellots, muden de fesomia amb vestits escotats, trajes de roba fins i cossos afaiçonats en gimnàs. Passeig de Gràcia és el paradigma del botellot amb beguda de marca. Uns botellots que tornen a muda en entrar a la hispteritzada Gràcia, destí del navegant.

En resum, que volia parlar d'un concert i he acabat amb un crit clandestí per obrir la nit, abans no sigui massa tard i la guerra d'altaveus al carrer s'imposi a la cultura de la nit, amb grups ben treballats i mesures més segures, crec jo, que les que ara viuen totes aquestes persones que viuen la nit, cadascú a la seva manera, però amb l'ànima reivindicativa en vers als lladres de rauxes i disbauxes.

En arribar, al pis, un prec: 

- O OBRIU LA NIT O LA NIT SE US MENJA!

Desercions és tàut - Maite zaitu

Aquest beuratge és propi de Zugarramurdi, és pura sang de Manex i Amanda o d'una comunió mística de creativitats sumades a la vora de la mar. 

Un hom com jo que ha fet de les Russian Imperial stout el seu camp d'estudi gustatiu i saborós, s'endinsa, innocència la meva, en les ondulades ones de les pastry stout amb aquest artefacte comunicatiu que ajuda a passar el desert historiogràfic entre les dues Black is Beltza: la que visqueren els nostres pares vuitantins i la que vàrem viure els cinquantins durant aquells anys 80 d'experimentació i aprenentatge.

L'Ainhoa de Boga Garagardoa està feta amb l'amor de les grans persones que fan de la revolta, somriure.

Cal tastar-la!

Desercions És Tàut - Infinits saborosos

La Black seas of Infinity va ser la primera. I, per això, li tinc un cariñu especial. Aquesta stout de la hospitalenca Tibidabo brewing anava en el pack cerveser del meu cinquanté aniversari i fou la causant d'aquesta derivada que visc a llaor de les cerveses negres amb accent eslau i nom imperial.

Cervesa bàsica (aigua, malta, llúpol i llevat) parida després de 15 mesos d'embaràs en bóta de roure, el que li dóna aquest to nocturnal i cusidor d'ànimes. En fin Serafín, per mi, encara, la millor de la seva mena. I, per tant, encara en cerca de la stout que la substitueixi. 

Gran, com el Quico, rendeix-te!, un discu per intentar rescatar l'enfant terrible de la Nova Cançó.